Delorez Florence Griffith-Joyner: Flo Jo

Avui, en aquest repàs per la trajectòria de les grans esportistes de la història tornem a mirar cap als anys 80 del segle passat per recuperar el nom de l'atleta nord-americana Delorez Florence Griffith-Joyner, més coneguda com a Flo-Jo. Nascuda a Los Ángeles, Califòrnia, el 21 de desembre de 1959, va ser una especialista en proves de velocitat i, entre les seves fites, brillen amb llum pròpia les tres medalles d'or i una de plata que es va penjar en els Jocs Olímpics de Seúl de l'any 1988. Gairebé tres dècades després els seus records de 100M en 10.49 segons y 21.34 en 200 metres llisos, romanen imbatibles. La història en color de rosa ens parla d'una atleta que havia obtingut resultats modestos i que, quan ja pensava més en els seus negocis paral•lels que en els entrenaments, va rebre un nou impuls i va ressorgir com una au fénix, cambiada físicament i pulveritzant registres per convertir-se en una figura icònica. Flo-Jo no només va destacar per la seva velocitat explosiva, sinó també pel seu estil inconfusible. El seu audaç sentit de la moda i les seves cridaneres ungles llargues, que la van convertir en una referència de la moda i una inspiració per a generacions futures d'atletes. Alguna cosa de Flo-Jo hi ha en les referents actuals. Si mirem a l'atletisme espanyol, en noms com Anna Peleteiro. I si mirem a casa nostra, atletes com Berta Segura. La cara B del conte ens parla de les sospites constants de dopatge que apareixien sempre al costat de les seves portentoses actuacions. Griffith es va retirar tot just després d'assolir la glòria olímpica l'any 1988. Casualment, va fer l'anunci una setmana després que es fes públic un canvi de normativa segons el qual les proves antidopatge passaven a ser a l'atzar fora de la competició el 1989. Ja fora del focus, la seva sobtada mort el 1998, amb només 38 anys, va reactivar la polèmica sobre si un suposat abús d'asteroides havia tingut alguna cosa a veure. Oficialment, Flo Jo va morir per asfíxia durant una convulsió severa per epilèpsia. Segons la seva família, Florence patia convulsions des del 1990 per una malaltia congènita. Segons l'oficina del Sheriff d'Orange County, l'única medicació que es va trobar en el seu organisme en el moment de la seva mort van ser dosis mínimes de medicaments comuns. Flo Jo es va retirar sense haver donat mai positiu i tots els seus records es mantenen en vigor.

Alexia Putellas: 'Labor omnia vincit improbus'

Alexia Putellas (FCB)

Alexia: L'estrella que mai va somiar amb ser futbolista

(Col·laboració amb UA-1 Lleida Ràdio)

Labor Omnia Vincit i Alea iacta est. Aquests dos coneguts llatinismes tenen una altra cosa en comú a banda de ser locucions clàssiques esdevingudes refranys de la nostra cultura: están tatuats sobre la pell d’Alexia Putellas, la millor futbolista del món.

La primera es tradueix com “el treball ho venç tot”. Conduir la seva carrera esportiva sota aquest lema li va permetre, potser sense premeditació, estar preparada quan, de cop i volta, el món va decidir posar el focus en el futbol practicat per les dones. Dues pilotes d’or consecutives i la munió de títols guanyants amb el Barça van ser el resultat. L’estatus d’icona mundial arriba amb la contrapartida que cal tindre les espatlles prou fortes com per a suportar-lo, però Alèxia estava preparada. Estava preparada perque en el seu cap el treball ho venç tot i ella ha seguit tractant la seva professió amb el mateix respecte ara que ocupa portades, omple hores d’informatius i protagonitza documentals, que quan els resultats dels seus equips amb prou feines mereixien breus en les pàgines dels diaris. Sens dubte, estava preparada.

Alea iacta est. “Si el destí té escrit per a mí que no torni a jugar a futbol, me n’aniré en pau”. La jugadora de Mollet del Vallès, nascuda el 1994, pensava això poc després de trencar-se els lligaments encreuats del genoll. Hi ha coses que potser ja están escrites però, com deiem, el treball dur pot amb tot. Ha de poder amb tot. És la darrera esperança. “De petita no somiava amb ser futbolista perquè no existia això”, confessa la referent actual, ja convertida en estrella. Destí o treball dur? Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Tampoc em vull oblidar de totes les Alexies de les nostres terres de Ponent que porten anys picant pedra amb la única pretensió de gaudir del seu esport.

Ad maiora. És un tercer llatinisme que la migcampista blaugrana i de la selecció espanyola porta escrit al cos. Significa, cap a coses grans. El futbol no para i Alexia tindrà al Mundial d’Austràlia i Nova Zelanda l’oportunitat d’impacte internacional que la lesió li va negar en la darrera Eurocopa. La crack blaugrana, juntament amb les seves companyes i rivals, van formar part de l’històric récord de 91.553 persones en el partit de Champions contra el Madrid al Camp Nou. Qui sap si Alexia sortirà campiona del món amb Espanya? O si aconseguirà, com a punta de llança de la seva generació, una igualtat efectiva i total amb els homes. El que sí sabem és que avui en dia moltes nenes se’n van a dormir somiant que algún dia voldrien ser com Alexia Putellas. Una Alexia Putellas que quan era nena i se n’anava a dormir, no tenia referents amb els que somiar. Les nenes poden somiar avui en arribar a ser com Alexia Putellas i això, ni tan sols implica que sigui jugant a futbol. Em costa pensar en alguna cosa més gran cap a la qual Alexia Putellas pugui anar.