1.- L’HEROI és un espia, un agent secret. Fred, seductor,
assassí professional… i braç executor del franquisme! Sí. El protagonista
d’aquesta novel·la és una mena de James Bond del bandol nacional durant la
Guerra Civil espanyola. Això que, d’entrada, sobta, planteja un repte per a
convertir la sorpresa en quelcom interessant. Una proposta així necessita una
mica de profunditat en el desenvolupament del personatge. I això és el que no
passa en aquesta novel·la. Tot el masclisme i conservadurisme ranci que traspua
el personatge acaba per no ser creïble ni tan sols com a caricatura i el lector
de seguida té la sensació que són pensaments del mateix autor dits en boca
d’aquest Falcó que s’ha tret de la mànega per a aquesta sèrie de novel·les.
Quelcom que està a anys llum del que passava, per exemple, en la nissaga
Alatriste, mil vegades més rodona i aconseguida. Malament per a Reverte.
2.- EL MASCLISME és tan explícit, sense cap complexe, tan a
contracorrent dels nostres dies, que evidentment deixa la sensació clara que
està expressament buscat per crear la polémica. Hi ha d’haver, segur, mil
maneres diferents de ser políticament incorrecteque donar vida a un heroi que
és com un James Bond a l’espanyola que ja us podeu imaginar la consideració que
té per qualsevol altre gènere que no sigui el seu. Ni presentar-lo com a
enamorat d’una espia russa (se suposa que va aparèixer en una altra aventura)
cola. Avui en dia s’ha de jugar amb molta més sutilesa amb totes aquestes
qüestions si no es vol quedar com a un pedant antiqüat. Un altre cop, el
masclisme no s’entén només com una qüestió d’alguns personatges i el lector
acaba tenint la impressió que està llegint un autor masclista escrivint una
aventura masclista per a que gaudeixin lectors masclistes al ritme del
pensament íntim de “això sí que eren herois i no el que hi ha ara”. Malament
per a Reverte, una altra vegada.
3.- LA DECEPCIÓ DE LA TRAMA que va arribant a mesura que
passes pàgines i el que era una original proposta inicial (evitar que Picasso
pinti el Gernika) es queda en no res. Picasso gairebé no apareix en la
història. No hi ha cap conflicte al voltant del cuadre. És només un ‘mcguffin’.
Malament per tercer cop per a Reverte perquè ens posa la mel als llavis amb una
peripècia al voltant de com, per què i quins perills va comportar la confecció
del Gernika i, en realitat, és tot un reclam secundari. A sobre, el més bonic
que es diu sobre el Gernika és que representa art degenerat separatista o
alguna cosa per l’estil, un cop més, quedant molt poc clar si és una opinió
dels personatges o de l’autor.
