Les (meves) 3 raons per enganxar-se a la sèrie 'Cobra Kai' i una per deixar-la de banda

(Dos temporades, tercera en camí...)

1: EL REPARTIMENT ORIGINAL:

“Posar cera, pulir cera”. Qui ens havia de dir a tota una legió de preadolescents cap a la meitat dels anys 80 que es podia arribar a cinturó negre de karate i impressionar tot el personal fent tasques de jardineria. Només calia el guiatge messiànic d'un venerable veterà de guerra immigrant japonès vivint mig d'incògnit al veinat al que t'acabes de mudar amb la mare soltera, ell amb càrrec de consciència per haver lluitat contra el seu poble natal a la Segona Guerra Mundial tot i estar convençut d'estar fent el correcte, i tot gràcies a que s'apiada de la teva fràgil estampa per donar-te les eines per fer-te valer per tu mateix i superar totes les pors i complexes. Fet. Karate Kid entrava així al cor te tota una generació i aquest mantra, posar cera, pulir cera, entrava per la porta gran al gran diccionari de frases fetes 'pop'.

L'ham de Cobra Kai, l'spin -off més popular del moment (amb permís de The Mandalorian) és, com ja és habitual darrerament, la nostàlgia. Molta canalla vam descobrir gràcies a la pel·lícula 'The Karate Kid' (John G. Avildsen, 1984) que no calia ser un portent físic per aprendre arts marcials. A més, aquestes podien esdevindre un camí per a superar les pròpies limitacions. Els gimnasos segur que en van notar l'efecte. Els aspirants a 'Daniel San' van proliferar. Si deixem de banda les qüestions de guió que hagin quedat desfassades (Daniel Larusso no deixa de ser a la pel·lícula el gripau que es transforma en príncep blau per rescatar la princesa) el cert és que la cinta dels anys 80 tenia la seva vessant inspiradora. ¿Què passaria, però, si miressim la història des del punt de vista de l'abusador? ¿Quines motivacions tenia Johnny Lawrence? ¿Com havia arribat a ser el buc insígnia del gimnàs dels macarres Cobra Kai? ¿Per quins camins el va portar la vida després de perdre davant del deixeble de l'entranyable i misteriós Senyor Miyagui? Aquesta és la història que ens explica la sèrie.

La curiositat de veure els actors Ralph Macchio i William Zabka encarnant de nou l'icònic Daniel Larusso i la seva nèmesi Johny Lawrence és un altre dels atractius clars d'aquesta ficció. El detall que siguin els actors originals atorga una credibilitat inicial a la continuitat que, d'entrada, et predisposa a mirar amb un somriure als llavis. Això, unit a una equilibrada utilització dels flashbacks i l'original plantejament de fer del perdedor el protagonista de la història, fa que en pocs minutos ja estem enganxats a la trama. La durada dels episodis, d'entre vint minuts i mitja hora, també encaixa amb la filosofia de la proposta i pot ser que et sorprenguis mirant més d'un capítol seguit en cada asseguda. Així que, si vols que et duri, dosifica una mica. També et trobaràs de sobte sense enyorar el Senyor Miyagi, el veritable personatge immortal d'aquesta nissaga. Tot i això, hi és present, cosa que s'agraeix i fa molta companyia.

2: EL SENTIT DE L'HUMOR:

L'autoparòdia constant és un dels segells de la sèrie. S'exageren els trets més distintius del caràcter dels personatges, sobre tot dels dos protagonistes. Daniel sempre amb un aire de superioritat moral. Johny masclista i missògin sense questionar-se si hi ha alternativa fins al ridícol. El gimnàs Cobra Kai reobert amb un exèrcit de figa-flors com a deixebles. Sempre hi haurà alguna escena que t'arrencarà un somriure en el marc d'un metratge orientat a l'entreteniment sense pretensions. Què més podem demanar?

3: EL RECONEIXEMENT POPULAR:

La sèrie, que originalment es va estrenar a 'youtube' fa uns dos anys (Youtube RED) és un bon exemple de com enfocar una seqüèl·la. Els personatges son coneguts i hi ha reflexes d'allò que ens va enamorar en el seu dia, però no es conforma amb jugar la carta nostàlgica i ens proposa una evolució que aporta frescor i convida a seguir els embolics que es generen. El pas del temps ha originat noves situacions i dificultats i hi ha originalitat en com es resolen. L'arribada de la sèrie a una gran plataforma l'ha catapultat i ha fet que es guanyi el reconeixement popular. Ha estat el públic qui li ha atorgat el seu favor i com hi ha fascinació en formar part d'un fenòmen quan esclata, et serà reconfortant retrobar-te amb una història d'aventures d'infància actualitzada al Segle XXI. Convida a fer volar coloms i preguntar-se quants personatges més podríem recuperar. Què se'n va fer dels Goonies? Segueixen casades les parelles de Friends? S'ha pogut jubilar feliçment l'equip-A, o encara el persegueix el pentàgon, o pitjor, van ser tancats a Guantánamo?

LA VIOLÈNCIA GRATUITA: 

Si sou dels que no acabeu d'entendre la tendència de la ficció nord-americana d'arreglar-ho tot a cops de bastó i, a més, us genera rebuig pel fet antieducatiu, passeu de llarg. Us sagnaran els ulls veient grups d'adolescens i persones adultes comportar-se de forma fidel al que s'esperaria d'aquesta mena de persones en la realitat, amb virtuts i defectes, fortaleses i febleses i, un fotograma i una absurda línea de diàleg després, arromangar-se i originar batusses memorables en els llocs més pintorescos, des del centre comercial, als passadissos de l'institut. Si no tolereu aquest codi (és clar, tractant-se d'una sèrie sobre karate semi-fantasiós de culte per a nerds què es podia esperar) no és el vostre producte.

LA CURIOSITAT: https://www.youtube.com/watch?v=aQw70uRbhPo&t=435s

VERSIÓ PODCAST: https://anchor.fm/rocknroll-tennis--telemac/episodes/Mis-3-razones-para-engancharse-a-la-serie-Cobra-Kai-y-una-para-pasar-de-largo-emer76 / 

SPOTIFY: https://open.spotify.com/episode/5FARN9APa2URQ83NeBn29T?si=5T9ze1P8R3W-KDxBzqSX5g

MÉS CONTINGUTS A PATREON: https://www.patreon.com/debachiller

Reportatge sobre el llegat d'un dels impulsors del piragüisme a Lleida

Avui comparteixo un reportatge publicat recentment al diari LA MAÑANA  de Lleida al voltant de la figura d'un dels impulsors del piragüisme a les terres de Ponent. El piragüisme es tracta d'un esport que al llarg dels anys ha anat aportant pàgines molt destacades de la pràctica esportiva lleidatana.

El legado de un impulsor del piragüismo

Josep Maria March Pampols fue campeón de España y el primer presidente de la Federació Catalana de la especialidad del remo

El pasado 20 de agosto de 2016 Saúl Craviotto daba su última palada en su prueba de K1 200 metros de los Juegos Río y se colgaba su cuarta medalla olímpica. A punto de cumplirse cuatro años de ese hito, y mientras el palista leridano se entrena para volver a aparecer el año que viene en Tokio y encumbrarse junto al mítico David Cal, es bueno adentrarse en el pasado para dar valor a los impulsores del piragüismo en Lleida con motivo del reciente fallecimiento de Josep Maria March Pampols, que durante muchos años fue una de las principales fuerzas motoras de este deporte en nuestras tierras.

Los dorados años 60 fueron tiempos de muchos despertares. Entre ellos, el deporte floreció con ímpetu y en Lleida el piragüismo fue tomando cada vez más altura aprovechando los incomparables parajes con los que cuenta la provincia para la práctica de esta disciplina y la unión que se instigó entre los diferentes amantes de este deporte.

Esta década se caracterizó por la unión de las voluntades de una generación de impulsores del deporte de la piragua que, siguiendo la estela de los anteriores pioneros, supieron cristalizar hitos como la fundación de la Federació Catalana de Piragüisme, que llegó años después de sus primeros éxitos, concretamente el día 13 de noviembre de 1982. De estas personas, el hombre que tuvo el honor de ser elegido como primer presidente de esa nueva entidad, Josep Maria March Pampols (16/5/1943), nos ha dejado recientemente tras una larga enfermedad. Con motivo de este hecho, es de justicia profundizar a través de estas páginas en el legado de un impulsor del piragüismo en Lleida, que también tuvo inquietudes en otras disciplinas, como el tenis de mesa, y sin el trabajo del cual, junto con el del resto de personas que lo acompañaron y a las que acompañó, no se entenderían los éxitos actuales de nuestro piragüismo y que de forma tan destacada representa una figura como el del cuatro veces medallista olímpico, Saúl Craviotto.

Josep Maria March Pampols, pastelero de profesión, tuvo también una presencia significativa en la federación leridana de piragüismo de la que fue el cuarto presidente, y en clubes como el Club Nàutic, del que fue cofundador o el club Huracanes, donde empezó y del que siempre defendió los colores. Los otros clubes destacados eran la Agrupación Deportiva Antorcha y el Sícoris Club, que con el paso de los años se ha convertido en un referente del piragüismo en Lleida.

Pero para saber más de las inquietudes del personaje podemos remitirnos a sus propias palabras. Y es que este diario ha tenido acceso a varios documentos que recogen la trayectoria de Josep Maria March Pampols, cedidos por la familia para elaborar este recordatorio con conocimiento de causa.

“Mi vida deportiva ha sido, después de la panadería y la familia, lo que ha monopolizado mis ratos de ocio”, escribía. “Empecé a los dieciséis o diecisiete años a practicar el piragüismo. Por aquel entonces hacía poco que se había formado la Federación Leridana de Piragüismo”, explica. En esa época coincidió con otros impulsores como Elíseo y Ramon Gairí o Rosendo Mesalles, entre otros. Así pasó horas imitando los movimientos de los referentes que tenían por delante aprendiendo las técnicas que luego haría en la embarcación.

éxitos deportivos

March cita en estos escritos a un gran rival, Joaquín Larroya (5 veces campeón de España en todas las modalidades de aguas tranquilas), pero pese a ello Josep Maria March obtuvo destacadas victorias con la piragua, con la que empezó a competir a los 18 años. March se alzó campeón de España de descenso en aguas bravas en 1965, año en el que también fue campeón de España de eslalon. En 1963 había sido elegido mejor piragüista de Catalunya  y obtuvo varios campeonatos catalanes también. En 1966 fue subcampeón de España de descenso y después regresó a la piragua como veterano a partir de 1985 consiguiendo también algunos buenos resultados. Así mismo, también tomó parte en algunos campeonatos de España de aguas tranquilas.

Con esta trayectoria deportiva es lógico pensar que March Pampols quisiera seguir ligado al piragüismo también desde labores organizativas. Presidió la federación leridana durante unos dos años y fue elegido primer presidente tras el acta de constitución de la Federació Catalana de Piragüisme en 1982. Estuvo en la presidencia de este organismo hasta 1986, año en el que dimitió por motivos profesionales y familiares, ya que quería dedicar más y mejor tiempo a los suyos después de una vida entregada al deporte. Fue nombrado presidente de honor. Fue un tiempo clave para aglutinar el deporte y dotarlo de las estructuras de las que se ha beneficiado la formación, por ejemplo en Sort, hasta nuestros días, y que permite tener una gran cantera.

Las inquietudes de Pampols fueron más allá del piragüismo. “Mi afición por el deporte empezó de muy joven y practiqué fútbol y patín”, escribe. También se implicó en la vida vecinal involucrándose en la primera asociación de vecinos de El Clot. Uno de estos deportes por los que se interesó fue el tenis de mesa. En esta disciplina, después de unos primeros escarceos, se sumergió con más profundidad a los 25 años. “No dudamos, junto con un grupo de amigos, de pasarnos hasta cuatro horas diariamente entrenando en el almacén contiguo a la panadería con una mesa que nos hizo un carpintero”, explica March Pampols en sus escritos. Como pasa en las buenas historias románticas, se pasó del almacén de la panadería a ganar varios campeonatos provinciales por equipos. La implicación con el tenis de mesa le llevó también a formar parte de la formación de la primera federación de Tenis de Mesa en Lleida, de la cual fue vicepresidente, contribuyendo a una tradición que llega hasta nuestros días. La familia recuerda todavía que un jugador japonés fue quien le enseñó sus secretos.

 

Les (meves) 3 raons per seguir el canal Chica Geek a Youtube

Qui ja conegui aquest canal potser veurà refermada alguna de les seves opinions i qui el descobreixi per primer cop de ben segur que trobarà contingut molt i molt aprofitable.

1.- Vocació divulgativa a un ritme suau: Al canal de Chica Geek no trobareu les darreres ultimíssimes novetats, per a això hi ha molta altra oferta i algún altre dia farem també una ressenya de canals més enfocats a això. Primer he volgut fixar-me en una proposta diferent i que s’adiu més a les meves necessitats com a usuàri. Si sou de les que i dels que us interessa la tecnología perquè és l’eina principal del món que ens envolta. Necessiteu dominar les accions bàsiques i estar alerta de les millores, però sense sentir la necessitat de tenir sempre el darrer i més modern dispositiu en el precís momento en el que surt al mercat, pels motius diversos i circumstàncies que cadascú tenim, aquest canal us farà sentir-vos informats i actualitzats d’una manera amena i sense fer-vos sentir ofegats per un ritme d’actualització que constant que tal vegada no és el vostre. El meu, per descomptat, no ho és. Així que aquest és un punt a favor de Chica Geek. Bé!

2.- Consells pràctics per al dia a dia: ¿Et preocupa com controlar l’ús que el teu fill o filla menor d’edat fa de Tik Tok? ¿Et preguntes com ho fan les teves amigues i amics per enviar emoticones personalitzades a través de whats up? L’enfoc del canal de Chica Geek (Elena Santos) és el vostre si esteu buscant respostes a preguntes com aquestes. Les primeres consultes a través de les quals vaig anar a petar amb Chica Geek van ser quan m’informava sobre e-books (encara no tinc cap dispositiu de tinta electrònica, curiosament) però aviat em vaig trovar consultant els seus vídeos sobre afegitons útils per al navegador Google Chrome o sobre els seus trucs bàsics per utilitzar millor youtube i sentir-te una mica més hàbil.

3.- Anàlisis i reviews: No és el punt fort del canal, però Chica Geek també analitza les darreres novetats de dispositius, així que també podrem estar al dia. De les seves anàlisis, el punt diferencial és, un cop més, que intentarà extreure aquells punts per a que pugueu sentir que esteu exprement al màxim l’aparell. Ara bé, no és la qüestió de la qual té més contingut, per tant, haurem de seguir navegant per trobar aquells canals que es centrin més en novetats i crítiques d’aquestes, i nosaltres en farem la nostra repassada. Mentre tant, ens fixarem en els tips de Chica Geek per descobrir alguna funcionalitat que havíem passat per alt de la polsera Xiaomi o dels 'airpods pro', encara que no siguem usuàris o usuàries d’aquests gadgets.

Les (meves) tres raons per enganxar-se a la sèrie The Mandalorian

L’allau de recomanacions és immens en aquests dies de confinament i pot resultar difícil destriar el gra de la palla. També és comú (com a mínim a mi em passa) trobar-se sobrepassat per totes les indicacions i les plataformes a través de les quals seguir cada proposta. Però entre tot aquest magma destaca una estrena senzilla de començar a seguir perquè la programa el canal Cuatro (Divendres 20, 22.00h) amb l’interès afegit que arriba abans en obert que a la plataforma de pagament corresponent. Es tracta de la sèrie The Mandalorian. Seguint l’enfoc que li he donat al blog des de fa un temps, us intento transmetre les (meves) tres raons per començar a veure (i enganxar-se) a THE MANDALORIAN.

                               1.- Què és The Mandalorian? : L’imperi galàctic acaba de caure. El jove Luke Skywalker, juntament amb la resistència rebel se n’ha sortit. L’emperador ha estat destronat i ha tornat l’equilibri a la Força. Aquí arrenquen els fets que narra The Mandalorian. Sí, és un producte d’Star Wars. Dono per fet que si sou seguidors o alguna vegada us han interessat les pel·lícules, tindreu curiositat. Però si sou dels que les darreres produccions relacionades amb la saga us han decepcionat, us encoratgo a atorgar-li una oportunitat, perquè m’atreveixo a apostar que us portarà a l'instant reminiscències de Rogue One, el metratge més digne de les modernes interpretacions de la clàssica saga galàctica, animant-vos a aprofundir-hi com faig en aquestes línies. De ben segur us reconciliarà amb aquest univers tan hipnotitzant i, ara ja, entranyable. Qui és aliè a Star Wars o res que tingui a veure amb la ciència ficció, que provi a asseure's sense prejudicis davant la pantalla, i a veure què passa. Us convido a que seguiu llegint...

                               2.- Un ‘western’ per a tots els gustos: És dels apunts més llegits a totes les crítiques, bàsicament perquè és veritat. The Mandalorian és un western (una de vaquers, que dèia jo -bé, una de vaqueros, realment XD-). Un personatge solitari, el mandalorià, pertanyent a la nissaga de caçadors de recompenses emparentada amb el mític Boba Fett, recorre una galàxia més aviat àrida i aspra, a on les fronteres legals han quedat difuminades i a on ha de superar diverses aventures primerament només per a sobreviure però a poc a poc encaminant-se cap a una redempció. No trobareu cap argument que no hagueu vist abans, però sí històries explicades amb classe que us mantindran en tensió fins a la catarsi final. El context de ciència ficció esdevé només un escenari on transcorren peripècies vertiginoses, i això és sinònim de bon entreteniment. Tens ganes de saber què passa en aquell univers concret, en aquell precís instant, tant se val si és un planeta a milions d’anys llum on es disparen escopetes làser o el Chicago dels anys 20 de Bonny&Clyde. Es dona la circumstància que, en aquest cas, l'escenari forma part d'una iconografia que ha trascendit les fronteres del cinema, el seu origen. Això requereix molta cura perquè l'audiència, especialment el públic fidel, és molt curosa amb les regles del joc establertes per al funcionament d'aquest món. Per sort el creador de The Mandalorian (Jon Favreau) se n'ha sortit en ser força respectuós. El to adult creïble s’agraeix molt després de l’empatx Disney friendly que acumulem a les retines.

                               3.- El regust ‘retro’: Sabeu que tota una generació hem començat a reivindicar els entreteniments de la nostra època, que són els fonaments de la bogeria tecnològica actual, que ha fet realitat les experiències que només somiàvem quan encaràvem l’adolescència. A The Mandalorian trobareu molt d’això. Tampoc sóc original quan dic que el regitzell de personatges que envolten Pedro Pascal, el Mandalorià, esdevé un embolcall excel·lent (amb una menció especial que segur que ja sabeu i si no, us animo a descobrir-la). Però és que en aquesta sèrie trobareu també molts ressons de sèries i pel·lícules mítiques dels 80 i els 90, des de MacGyver als Goonies, passant per ‘V’, el Cotxe fantàstic, l’Equip A, Kung-fu (com va apuntar una de les meves referències a internet) i moltes altres. Òbviament, també de les primeres tres immortals pel·lícules de George Lucas, els episodis IV, V i VI. Tothom qui tingui aquesta memòria visual acumulada s'entretindrà reconeixent influències i els capítols deixaran aquell bon regust de boca tan característic. Qui no, potser troben una porta d'entrada cap a totes aquelles sèries que ja triomfaven i s'escolaven en els cors de les nostres llars abans que les sèries fossin sèries.

PD: Quan pugueu, quedeu-vos a veure els crèdits.

Si us ha agradat seguiu el blog i compartiu ;)!!