 |
| L'actor Toni Albà caracteritzat com a Àngel Ros |
Publicada al diari Bon Dia (29-05-2011).
Benvolgut Àngel Ros,
En primer lloc dir-li que aquesta carta arriba tard. Les idees principals estan escrites abans de la lamentable actuació policial a les plaçes de Catalunya i Ricard Viñes de Barcelona i Lleida, i altres, el divendres passat. Quina llàstima! De tota manera, la vull reproduir igualment, perquè necessito manifestar el profund sentiment de desolació que m'envaeix en aquests moments.
Fa uns díes vaig llegir a la premsa una entrevista en la qual un periodista va escriure que vostè va dir (hem arribat a un punt que s'han de dir així les coses, ja no val amb dir senzillament: vostè ha dit -quina pena!- tanco parèntesi); que vostè pensa que tot polític ha de tindre un component de despotisme il·lustrat. Jo no sóc polític i suposo que tampoc entenc, de política. Evidentment no sóc polític professional -expressió abominable que proposo que es començi a esborrar de l'imaginari col·lectiu- i sé que trobarà, si vol, la manera de rebatre'm i fer-me quedar en evidència. No m'importa. Però el que sí em considero és una persona que des que té ús de raó s'ha intentat guiar pel sentit comú, equivocant-se més vegades que encertant. Partint d'aquesta posició li pregunto, directament: Però que ha perdut el nord? M'està dient que el seu model és Lluís XV? Un monarca absolutista que va acabar atiant el foc de la revolució francesa (més informació: http://es.wikipedia.org/wiki/Despotismo_ilustrado). Vull recordar com va acabar la revolució francesa, amb centenars de caps rodant per terra ajusticiats per les fulles de les guillotines, entre ells els caps dels mateixos homes i dones que l'havien impulsat, la revolució; com, per exemple, Maximilien Robespierre. I tot ho va fer el poble indignat!
Per dir-li el següent que necessito dir-li, aprofitaré el text d'un poema, del qual no diré el títol perquè vull recalcar que agafo les paraules d'una cançó emotiva que té moments que m'emociona, com moltes altres cançons i poemes, i que no el trio enlairant-lo com a cap mena d'himne sota cap bandera, cosa que faig per intentar no ferir cap sensibilitat. Ara bé, la cançó a la qual em refereixo diu, entre d'altres coses, "que tremoli l'enemic" i "esmolem ben bé les eines". A les places dels pobles i la ciutat de Lleida, de les ciutats de Barcelona i Madrid, de Catalunya, d'Espanya i de tot el món s'estan esmolant les eines; les eines de la paraula, de la raó i del sentit comú que aquesta dictadura del capital usurer ens ha manllevat d'arrel en un acte subtil d'estafa general que es recollirà en els llibres d'història com un dels moments moralment més baixos de la història de la humanitat. He dit. Ah! i els enemics, evidentment, ja esteu tremolant. La pólvora està atiada, però només desitjo i encoratjo a tothom que s'ha unit al moviment sense dubtar-ho veient l'oportunitat que ha estat esperant tota la seva vida, que impedeixin que l'espurna que està llençant el sistema no encengui la flama de la violència, sinó la d'un sentit comú irrefutable.
Ara, és el moment de la frase de la carta que, tristament, ja està desfassada en el temps, així que la cito entre cometes: "perquè en el moment que qualsevol agent policial, del cos que sigui, només aixequi la mà contra estudiants de sociologia, medicina, història, biotecnologia (una de les seves estimades branques del coneixement, segons tinc entès, senyor Ros) i tota la resta de gent que ha decidit concentrar-se uns dies a la plaça Ricard Viñes per trobar-se, coneixer-se i aglutinar una comunitat amb la voluntat comuna de construir un món millor almenys per als nostres fills i filles si aquest ja no pot ser per a nosaltres, haurem retrocedit com a societat 40 anys endarrere. És això el que vol?". Bé. Evidentment s'ha demostrat fefaentment que és això, el que volia. I si no és així, ho ha semblat de totes totes. Afortunadament, més, moltes més de 2.000 veus, i incomptables més veus de cor i d'esperit, van cridar amb una sola veu que no estan disposades a permetre-ho. I ja no tenim por.
Vull recordar-li també, Àngel, que s'ha presentat a les darreres eleccions locals sota unes sigles que signifiquen Partit dels Socialistes de Catalunya. Doncs permetim que li digui que fa anys que el seu socialisme no el veig per enlloc! I li diu una persona que té molt poca legitimitat moral per expressar-ho perquè va ser la primera a vendre's i a creure que realment tenia un projecte social i va acceptar cobrar diners per bater-se el coure treballant a l'hombra d'una de les potes de l'acció de govern que vostè capitaneja i que ens ha portat fins aquí. Demano disculpes públiques pels possibles errors comesos en aquest exercici professional. Errare humanum est, però tinc la consciència molt tranquil·la respecte a l'honestedat amb la qual vaig intentar desenvolupar la tasca que se'm va encomanar de la millor manera que vaig saber. I sí, també em vaig enganxar els dits amb una hipoteca que ara no puc pagar. No tinc cap problema en reconèixer-ho.
Limitar-se només a dir que els diputats del PSC al Congrés dels Diputats (els famosos 25, crec, no he volgut confirmar aquesta dada perquè penso que no cal). Doncs això, limitar-se a dir que aquests diputats haurien d'haver votat el contrari que els diputats del PSOE en una votació puntual, per important, decisiva o estratègica que aquesta fos, considero que és morralla, Àngel.
Com a persona indignada només li demano una cosa, Àngel, permeti'm a mi també que el tutegi. Ara que sembla que la seva veu tindrà un pes específic dins el PSC: O més valentia, o proposi treure la paraula socialistes de les sigles del partit (per desenfadar una mica el to del text, proposo mig en broma mig seriosament que li canviïn el nom per Partit dels Dèspotes Il·lustrats de Catalunya).
Vaig acabant, perdò per haver-me allargat, però porto ja 31 anys empassant, així que personalment penso que encara em quedo curt.
Com a persona indignada estic fart de la dictadura especulativa d'aquells que es dediquen a fer negoci amb els diners, que s'han convertit, torno a repetir, en usurers. I estic fart perquè m'ha caigut a sobre sense que poguès dir ni ase ni bèstia i ingènuament suposava que el sistema democràtic s'havia bastit a Espanya perquè això no passés mai, i en particular perquè ingènuament vaig creure que les persones que s'erigirien en els garants d'això serien els homes i les dones militants del PSC i el PSOE. He de reconèixer que sempre he estat una mica massa ingenu.
Així doncs, per concloure, si vostès, les autoritats polítiques en general, i els socialistes en particular de tot el món, a qui a títol individual assenyalo directíssimament com a responsables de la crisi social que ja ha esclatat a tots els racons del planeta; si aquestes autoritats no prenen el compromís de posar-se de la part dels indignats i indignades per canviar aquesta realitat injusta que estem vivint per una altra realitat més justa per a totes i tots (cosa que dubto moltíssim, ara ja és massa tard), començo a creure fermament que, com versen les teories que fins ara pensava més fantasioses, efectivament el món s'acabarà l'any 2012. I espero veure-ho.
Sí, Àngel, espero veure-ho. Perquè aquell dia (i com tot està inventat, encoratjo tothom que arribi a llegir aquestes línies que ampliï la seva informació llegint això: http://es.wikipedia.org/wiki/Socialismo_ut%C3%B3pico); aquell dia el sentit comú acabarà d'una vegada per totes amb el món dels banquers usurers, del petroli, de les multinacionals, de la crisi, de l'explotació, el racisme, la xenofòbia, els dividends, els beneficis, la corrupció, els polítics titella... i el llarg etcètera de totes les coses que em deixo. Vull viure dignament! I ho vull fer ja! I m’és igual el sistema que sigui, mentre m’ho garanteixi! No sóc un inútil ni un inadaptat. Estic preparat per fer-ho i m'ho mereixo! Atentament,
David Bachiller Santos
47683131Z
Av. Prat de la Riba nº75. 1er 1a. 25004. Lleida.
debachiller@gmail.com
@dabasa_80
www.eldiamenysimportant.blogspot.com
