dimecres, 27 d’abril del 2016
Confessions d'un culer defectuós
Saps que Johan Cruyff va estar a punt d'atropellar un marrec quan jugava al Barça? Anys després, aquell marrec va escriure un llibre sobre els culers. Descobreix més coses en aquesta entrevista!
divendres, 11 de desembre del 2015
dilluns, 24 d’agost del 2015
Futbolitis
Les imprescindibles cròniques d'avui expliquen la primera derrota del Lleida Esportiu de futbol a la lliga de Segona B. Va ser a la Ciutat Esportiva Dani Jarque, contra el filial espanyolista, en un encontre dominat pràcticament en un vuitanta per cent pels lleidatans. Aprofitant que les bondats del mes d'agost ens van permetre presenciar en directe la disputa, en les properes frases provaré d'exposar les sensacions que vaig percebre sobre les evolucions de l'equip lleidatà, des de l'òptica d'un mer aficionat, futboler amb esperit d'entrenador però sense carnet, i només jugador fugaç en un equip en la joventut.
La comoditat del desplaçament i les expectatives generades per una plantilla que ha costat de confeccionar però que, per noms, és de solvència contrastada, convidaven a recolzar el Lleida en l'estrena del curs. L'afició així ho va entendre i va respondre, fent-se notar a les graderies. En primer lloc crec oportú comentar que el Lleida presenta un equip nou. Només cuatre dels onze jugadors de sortida repetien de la temporada passada; per tant, paciència. En segon lloc, opino que, d'entrada, el primer repte que s'hauria de marcar l'equip és esborrar el sabor amarg que va deixar a les boques dels seguidors i seguidores en el final de la temporada passada, perquè la competició serà molt llarga i no serà, considero, fins passat el Nadal que no es podrà començar a albirar per quins llocs de la classificació tindrà opcions de lluitar l'equip lleidatà.
Tot això és bastant sabut. Així que m'enfonso en l'exercici que em proposava, el pòsit futbolístic que em van transmetre Idiakez i els seus, tal i com el vaig interpretar des del públic.
FALS NOU I BONES COBERTURES
El primer que veig digne de comentar té a veure amb la formació ofensiva. Colinas, Diego Suárez i Doncel configuraven una davantera sense punta de referència a l'estil clàssic. Va semblar com si Idiakez canviés el 9 pur (Chamorro) de la temporada passada, per la mobilitat. És a dir, que Diego Suárez no es limitava a entrar només pel centre, sinó que es desplaçava a les bandes. L'espai que deixava lliure l'ocupava preferentment Colinas, mentre que Doncel, que va gaudir de molta llibertat, va mostrar detalls que apunten que pot oferir molt desequilibri. Si la missió era guanyar en dinamisme i opcions, es va aconseguir. Per contra, van mancar rematades. Tota aquesta alegria s'ha de traduir en rematades i, com més franques, millor, perquè, si no, queda tot en foc d'encenalls. Allò que el tòpic futbolístic qualifica de 'davantera escumosa' cosa de la qual el Lleida ha d'intentar fugir. A la segona part Manu va actuar de boia en punta d'atac, una altra alternativa, més clàssica, que va anar en detriment de la sorpresa. La meta, aquí, és trobar un equilibri.
En defensa va destacar Oscar Rubio pujant la banda i establint una bona societat amb Doncel. Un filó que, ben treballat, es va entreveure com un dels camins per crear perill. Toño i Ekhi es van mostrar com a centrals dinàmics que, sobre tot, van fer que el Lleida tingués més capacitat de reacció per anar a les cobertures i per rectificar quan el rival agafava descolocada la formació lleidatana. Al mig del camp, Marc Martínez està cridat a ser un jugador de pes, absorvint bona part del joc de creació. El futbol de Segona B és atractiu per als aficionats perquè els jugadors poden apelar menys vegades al talent, moltes menys, per solucionar o dissmular errors tàctics o de plantejament, o per trobar un gol on feia uns segons no hi havia ni tan sols la idea. Amb això no vull desmereixer els futbolistes de Segona B, el bon lector estic segur que entendrà que intento expressar que com més t'allunyes del futbol estelar que estem acostumats a veure per televisió, més importància agafa el treball disciplinat i de bloc, no només per a que l'equip estigui ordenat en defensa, sino també per a que pugui trobar amb claredat situacions d'atac. En general, el Lleida va transmetre versatilitat i una idea elaborada del joc. Estic d'acord que és un camí de futbol que et porta a l'èxit si es ressegueix amb l'exigència que demana. Salvant les distàncies, els equips d'Unai Emery poden actuar com a un referent ideal, per exemple. Però és una manera de jugar que vol concreció. Com deia l'entrenador del Reial Madrid, Rafa Benítez, després d'empatar contra l'Sporting: precisió. Les ocasions s'han de concretar per a que el domini serveixi per enfonsar el rival i no fer-lo guardar esperances i per a que un contraatac en el que t'agafen amb els pixats al ventre esdevingui una anècdona més del partit i no l'acció decisiva. L'entrenador i el director esportiu de l'equip es van quedar comentant la jugada a peu de camp a la mateixa porta de la Ciutat Esportiva de l'Espanyol un cop acabat el partit de la primera jornada de lliga. Tots mans a l'obra per a que totes les potencialitats que s'entreveuen en aquest Lleida 2015-2016 es materialitzin en una trajectòria capaç d'ilusionar.
FOTO: RCD Espanyol
La comoditat del desplaçament i les expectatives generades per una plantilla que ha costat de confeccionar però que, per noms, és de solvència contrastada, convidaven a recolzar el Lleida en l'estrena del curs. L'afició així ho va entendre i va respondre, fent-se notar a les graderies. En primer lloc crec oportú comentar que el Lleida presenta un equip nou. Només cuatre dels onze jugadors de sortida repetien de la temporada passada; per tant, paciència. En segon lloc, opino que, d'entrada, el primer repte que s'hauria de marcar l'equip és esborrar el sabor amarg que va deixar a les boques dels seguidors i seguidores en el final de la temporada passada, perquè la competició serà molt llarga i no serà, considero, fins passat el Nadal que no es podrà començar a albirar per quins llocs de la classificació tindrà opcions de lluitar l'equip lleidatà.
Tot això és bastant sabut. Així que m'enfonso en l'exercici que em proposava, el pòsit futbolístic que em van transmetre Idiakez i els seus, tal i com el vaig interpretar des del públic.
FALS NOU I BONES COBERTURES
El primer que veig digne de comentar té a veure amb la formació ofensiva. Colinas, Diego Suárez i Doncel configuraven una davantera sense punta de referència a l'estil clàssic. Va semblar com si Idiakez canviés el 9 pur (Chamorro) de la temporada passada, per la mobilitat. És a dir, que Diego Suárez no es limitava a entrar només pel centre, sinó que es desplaçava a les bandes. L'espai que deixava lliure l'ocupava preferentment Colinas, mentre que Doncel, que va gaudir de molta llibertat, va mostrar detalls que apunten que pot oferir molt desequilibri. Si la missió era guanyar en dinamisme i opcions, es va aconseguir. Per contra, van mancar rematades. Tota aquesta alegria s'ha de traduir en rematades i, com més franques, millor, perquè, si no, queda tot en foc d'encenalls. Allò que el tòpic futbolístic qualifica de 'davantera escumosa' cosa de la qual el Lleida ha d'intentar fugir. A la segona part Manu va actuar de boia en punta d'atac, una altra alternativa, més clàssica, que va anar en detriment de la sorpresa. La meta, aquí, és trobar un equilibri.
En defensa va destacar Oscar Rubio pujant la banda i establint una bona societat amb Doncel. Un filó que, ben treballat, es va entreveure com un dels camins per crear perill. Toño i Ekhi es van mostrar com a centrals dinàmics que, sobre tot, van fer que el Lleida tingués més capacitat de reacció per anar a les cobertures i per rectificar quan el rival agafava descolocada la formació lleidatana. Al mig del camp, Marc Martínez està cridat a ser un jugador de pes, absorvint bona part del joc de creació. El futbol de Segona B és atractiu per als aficionats perquè els jugadors poden apelar menys vegades al talent, moltes menys, per solucionar o dissmular errors tàctics o de plantejament, o per trobar un gol on feia uns segons no hi havia ni tan sols la idea. Amb això no vull desmereixer els futbolistes de Segona B, el bon lector estic segur que entendrà que intento expressar que com més t'allunyes del futbol estelar que estem acostumats a veure per televisió, més importància agafa el treball disciplinat i de bloc, no només per a que l'equip estigui ordenat en defensa, sino també per a que pugui trobar amb claredat situacions d'atac. En general, el Lleida va transmetre versatilitat i una idea elaborada del joc. Estic d'acord que és un camí de futbol que et porta a l'èxit si es ressegueix amb l'exigència que demana. Salvant les distàncies, els equips d'Unai Emery poden actuar com a un referent ideal, per exemple. Però és una manera de jugar que vol concreció. Com deia l'entrenador del Reial Madrid, Rafa Benítez, després d'empatar contra l'Sporting: precisió. Les ocasions s'han de concretar per a que el domini serveixi per enfonsar el rival i no fer-lo guardar esperances i per a que un contraatac en el que t'agafen amb els pixats al ventre esdevingui una anècdona més del partit i no l'acció decisiva. L'entrenador i el director esportiu de l'equip es van quedar comentant la jugada a peu de camp a la mateixa porta de la Ciutat Esportiva de l'Espanyol un cop acabat el partit de la primera jornada de lliga. Tots mans a l'obra per a que totes les potencialitats que s'entreveuen en aquest Lleida 2015-2016 es materialitzin en una trajectòria capaç d'ilusionar.
FOTO: RCD Espanyol
dilluns, 25 de maig del 2015
El vila-sana, un campió de futur...
El Club Patí Vila-sana femení s'ha proclamat campió d'Espanya sub 16 i ha obtingut la classificació per a l'Europeu. Uns mesos abans d'aquesta fita vaig elaborar un reportatge on intento aportar algunes claus de com treballa aquest club i els camins que segueix per assolir fites. Aprofito per compartir-lo i espero que us agradi!!
dissabte, 11 d’abril del 2015
dimarts, 2 de desembre del 2014
dissabte, 8 de desembre del 2012
Un brindis per Crist!
No sóc gens ni mica religiós. Cap mena de fe em desperta un atractiu especial. De petit em van educar en el laïcisme i el pensament crític. Sí m'ha interessat la religió com a fenòmen antropològic i cultural. La reflexió fruit de les sempre insuficients lectures posteriors m'ha portat a la convicció que el món que coneixem és un mer accident. Una casualitat. I que encara som molt ignorants respecte dels misteris de la vida i l'univers, senzillament perquè es troben amagats en una immensitat inabastable, de moment.
Filant més prim, l'església catòlica també ha comès pecats. L'afirmació és rotunda perquè va més enllà del parer personal, ja que han estat públicament reconeguts pels alts estrats en diverses ocasions, fins i tot arribant a demanar perdó. Alguns d'aquests pecats han estat pitjors dels que un laic amb certs principis sòlids cometria mai.
El bisbe de Lleida, Joan Piris, ha anunciat recentment a Lleida que ofereix un edifici sacerdotal per acollir famílies que hagin patit una execució hipotecària o hagin estat desnonades i posades al carrer per impagament del seu lloguer a causa d'haver-se quedat sense ingressos com a conseqüència dels terribles temps en els quals ens ha tocat viure. Vull pensar que un bisbe és diferent d'un polític i està més deslliurat de les servituds de la cosa pública tal i com s'exerceix avui en dia; esclava dels titulars de premsa i els mitjans de comunicació, dinàmica que obliga a més discursos que accions i que porta a massa promeses que es queden en paper mullat. Per tant, vull pensar que l'oferiment és sincer i que, a més, es duran a terme les gestions necessàries per a que es converteixi, aquest cop sí, en realitat. Una ciutat que ha aconseguit construir una Llotja i Palau de Congressos, entenc que tindrà la capacitat suficient com per ajudar el bisbat a arranjar mínimament un edifici per acollir persones que pateixen la pitjor cara de la nostra societat: la indiferència.
Davant d'això, brindo pel bisbe i li dóno les gràcies per la pietat i la humanitat demostrades. Pietat, humanitat, caritat, amor. Aquests són sentiments i valors que sí considero en la base del cristianisme. Cristianisme, que deriva de Crist; personatge en el qual sí que hi crec. Crec en el Crist històric. El Crist humà. El Crist que va viure i va morir entre nosaltres i que, d'entre totes les dones que m'imagino que va estimar, va bastir una vida en comú amb Maria de Magdala, que va decidir lliurement i sota la seva pròpia voluntat que el millor per a ella era compartir amb ell les alegries i les penes de l'esperit i els temors i les joies de la malaltia i de la carn.
Filant més prim, l'església catòlica també ha comès pecats. L'afirmació és rotunda perquè va més enllà del parer personal, ja que han estat públicament reconeguts pels alts estrats en diverses ocasions, fins i tot arribant a demanar perdó. Alguns d'aquests pecats han estat pitjors dels que un laic amb certs principis sòlids cometria mai.
El bisbe de Lleida, Joan Piris, ha anunciat recentment a Lleida que ofereix un edifici sacerdotal per acollir famílies que hagin patit una execució hipotecària o hagin estat desnonades i posades al carrer per impagament del seu lloguer a causa d'haver-se quedat sense ingressos com a conseqüència dels terribles temps en els quals ens ha tocat viure. Vull pensar que un bisbe és diferent d'un polític i està més deslliurat de les servituds de la cosa pública tal i com s'exerceix avui en dia; esclava dels titulars de premsa i els mitjans de comunicació, dinàmica que obliga a més discursos que accions i que porta a massa promeses que es queden en paper mullat. Per tant, vull pensar que l'oferiment és sincer i que, a més, es duran a terme les gestions necessàries per a que es converteixi, aquest cop sí, en realitat. Una ciutat que ha aconseguit construir una Llotja i Palau de Congressos, entenc que tindrà la capacitat suficient com per ajudar el bisbat a arranjar mínimament un edifici per acollir persones que pateixen la pitjor cara de la nostra societat: la indiferència.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)