Vint anys no són res. Una espurna de vida, suggeria l’immortal Carlos Gardel. Una espurna brillant i perpètua hagués estat el llegat de Pau Gasol (6-7-1980) si hagués decidit retirar-se. Però no. L’estrella de Sant Boi volia gaudir del seu ‘Last dance’ particular. Més de dos anys després de jugar el seu darrer partit el pivot decideix deixar l’NBA i tornar a casa, al Barça, el club on es va formar i que el va catapultar a l’olimp del bàsquet en un salt d’Europa als Estats Units que la seva generació va convertir de testimonial a significatiu. Potser per compartir anyada, sempre he vist Pau com un referent i desitjo que li vagi bé. Una bona promoció, la de 1980. Del retorn de Pau Gasol al Palau m’ha sorprès que ni tan sols un mite com ell hagi pogut escapar de la batussa política. El jugador es va descuidar d’anunciar el seu primer partit de blaugrana a twitter en català a més d’en castellà i en anglès. Hores més tard, en haver aparegut les crítiques pròpies dels temps de pell fina i poca tolerància que vivim, va afegir la piulada en la llengua de Ramon Llull. Jo trio mirar Pau Gasol amb ulls despolititzats. La seva trajectòria m’ensenya que siguin quines siguin les seves idees, no és un home intolerant ni de pell fina. Em quedo amb l’esperit de superació que demostra acceptant el repte del Barça amb 40 anys. Així puc dir que no sóc un quarenton, sino que tinc l’edat de Pau Gasol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada