EL MERCAT DE LES FALSES ESPERANCES

Totes les mocions de l'oposició en una corporació municipal en general i en la Paeria en particular són brindis al sol. Aquest punt se'l voldrà anotar l'alcalde, interpreto que és per això que estan parlant amb els advocats. El que dubto és si sabran crear alguna cosa per a gent necessitada de debò, tan acostumats com estan a treballar només amb pàtines i cortines de fum. Si una intermediació com aquesta ha de ser una iniciativa més de cara a la galeria, fer-se unes fotos i pretrendre vendre a la premsa local la imatge de polítics àgils que ofereixen solucions a les engoixes de la ciutadania però en realitat el col·legi d'advocats es treu de sobre els casos o tot es limita a "hem intermediat però el banc diu que no hi ha res a fer" com a resposta, si us plau, que s'ho estalviïn tot i segueixin posant els seus esforços a explicar a bombo i plateret les programacions culturals per a tots els públics i butxaques (llegiu amb ironia) que oferta La Llotja de Lleida, que en això sí que tenen la mà trencada, i des de fa anys.


"El Partit Popular de Lleida presentarà una moció per demanar que es faci una oficina d'intermediació hipotecària, conjuntament amb el col·legi d'advocats, i evitar el desnonament de moltes families. Joan Vilella és le portaveu popular a la Paeria. Una idea que ja està treballant l'ajuntament de Lleida amb el col·legi, i que té el suport de Convergència i Unió."

EL METGE ARTICULISTA

Article publicat el divendres 13 d'abril de 2012

L'escola i les eclèctiques lectures posteriors han inculcat en el meu imaginari que durant l'època del Renaixement estava ben vist i va ser d'admiració dedicar el talent i l'esforç personal a diverses branques del coneixement. Un màxim exponent d'això que tots coneixem és Leonardo da Vinci. En molts llibres de text se'l defineix com un artista total i, a més, científic, home de lletres i erudit en camps molt amplis del coneixement; una curiositat que s'estén fins i tot a la màgia i l'ocultisme. Sempre he pensat, però, que tot aquell bullici i febril dedicació en l'estudi de com més disciplines millor va ser fruit d'un temps en que el coneixement, tal i com l'hem vingut entenent des d'aleshores, s'estava tot just definint i estructurant. S'albiraven moltes ombres rere els vels que ocultaven moltes respostes, però tot just en estadis superficials; per tant, més a l'abast dels homes i dones amb talent (per desgràcia més homes que dones, se'ns dubte no per manca de talent d'aquestes, sinó per l'opressió sota la qual sempre han hagut de viure per part del gènere masculí) estava descobrir noves veritats i establir veritats on abans hi havia només supersticions.
     La comparativa em ve al cap gairebé sola. Després de molt de temps en que la modernitat i post-modernitat ens han marcat que el camí era l'especialització, la revolució tecnològica i aquesta "societat líquida" en la qual estem immersos segons el sociòleg Zygmunt Bauman (http://www.ucm.es/info/nomadas/19/avrocca2.pdf) està regirant aquesta visió. Si un periodista sap programar Java té valor afegit, si un metge sap psicologia sembla que podrà entendre millor al pacient. Podríem trobar més exemples. No dic que estigui d'acord amb aquesta visió, només remarco la sensació personal que sembla que és cap a on ens impulsen els temps, crisi econòmica, de valors i desemmascaradora d'abusos i governs macabres i dirigits per gent mediocre i sense escrúpols a banda.
    I tot reflexionant hem arribat a citar la sanitat. En aquest sentit, l'article de la fotografia que il·lustra el post m'ha cridat avui l'atenció. M'atreu perquè el signa un metge de capçalera de Lleida que, a més a més, s'avé a escriure articles al diari que, a més a més, l'hi publiquen. Per cert, dit sigui de pas, articles en un diari de la ciutat que fonts sindicals m'han comentat que està immers en un ERO parcial, que vol dir que la plantilla cobra part de la seva jornada de l'atur, gastant atur i cotitzant menys, a canvi d'evitar acomiadaments.
     El que trobo lloable és que un metge tingui inquietuds per escriure articles i organitzar esdeveniments com els que explica en la seva disertació, però no és el primer que publica i tots els he trobat prou interessants. Sempre és d'agrair una veu fresca dins el regitzell d'opinadors que ens ofereix la cada cop més malmesa premsa lleidatana. Mentre poguem gaudir de diaris negre sobre blanc, impresos amb tinta sobre paper al costat del cafè fumejant dels nostres esmorzars, bé sigui amb magdalenes o pastissos dolços o bé sigui amb entrepans de formatge o de pernil salat, ens il·lustrarem amb els consells del nostre metge de capçalera.

Una descoberta...

Per diferents motius que no venen al cas he descobert aquest enllaç:

http://www.culturaencadena.com/extra/sigue-al-conejo-blanco-articulos/anticristo-el-particular-descenso-al-infierno-de-lars-von-trier.html

La pel·lícula en qüestió és una d'aquelles que sempre he de confessar no haver-me atrevit a veure-la precisament per evitar que m'assetgin tots els pensaments que l'autora esmenta al llarg de l'article i que no se'm pugui titllar de curt de mires o fins i tot de morbós si se m'escapés a la sala, o a la butaca de casa, algun "però què és això!" Potser sí, que en el fons sóc un morbós, i que només la idea de presenciar imatges explícites d'autoablacions i ejaculacions de semen per pur plaer estètic em costi d'entendre. Absolutament d'acord, però, en la reflexió central. L'espectador s'ha d'informar abans de posar-se davant una pel·lícula, de qualsevol condició. Aleshores decideixes si hi jugues o no. Lamentar-se a toro passat, com es diu vulgarment, es com fer-se trampes al solitari. El joc d'Anticrist he evitat conscientment jugar-lo. És això covardia? Amago realitats per la por de no enfrontar-m'hi? Potser.

A tot això me n'he adonat que les últimes actualitzacions són de 2010 i els articles publicats contenen moltes i variades reflexions d'interès per als més ignorants en la matèria, així que des d'aquesta modestíssima tribuna encoratjo l'autora a subministrar més material per al gaudi general, perquè sempre cau bé beure de les fonts que es noten apassionades. Endavant!

Tinc un blog!

Avui s'ha materialitzat quelcom ben estrany que m'ha succeït en les darreres setmanes. Tot es resumeix amb aquest link:

http://www.lavanguardia.com/participacion/tengo-un-blog/20120125/54245297741/dia-menys-important.html


Hauré de pensar coses interessants per mantindre actualitzat el blog... ja veuré que m'empesco. Entre tant, t'animo a que facis un cop d'ull al blog.

Fins aviat!

Proposta de nova revisió per a Hollywood: La cara oculta de Lawrence d'Aràbia

Acabo d'ultimar la lectura d'una biografia. Lawrence d'Aràbia de Richard P. Graves. Un personatge fascinant. Una de les coses que m'ha aportat és descobrir tots els matisos del personatge, més enllà de la imatge estereotipada que omple el nostre imaginari col·lectiu, hereva del clàssic retrat de la pel·lícula de 1962 (http://www.imdb.com/title/tt0056172/) protagonitzada per Peter O'Toole. És curiosa també la semblança de l'actor amb el personatge real, tal i com donen fe les fotografies que inclou el volum. El llibre pertany a una petita col·lecció de biografies que conservem a la biblioteca familiar.

Peter O'Toole

I aquesta descoberta d'aristes polièdriques en la personalitat de T.E. Lawrence, és el que m'ha fet pensar, seguint amb la vena cinematogràfica d'aquests dies, i tenint en compte la dèria actual de retornar a la vida amb el corresponent disseny modernitzat les velles glòries del cel·luloide (Conan el bàrbar inclòs), que potser em cridaria l'atenció una versió nova i més fosca del personatge, que ens acostés més humanament les llums i hombres del mite.

T.E. Lawrence

Margaret Thatcher o la pel·lícula de l'alta política

El pilot a càrrec de l’avió Harrier que està a tan sols uns segons de ser abatut per l’exèrcit argentí a la batalla de la platja de Puerto San Carlos és incapaç de treure’s del cap el rostre d’una dona mentre l’explosió del seu habitacle l'esquartera el cos en mil trossets. El rostre que l’acompanya en el seu trànsit en deixar aquesta vida no és el de la seva esposa, ni el d’una ex nòvia amb qui va gaudir molt o el del primer amor. Ni tan sols és el rostre d’una cosina, la germana o el de la seva mare. Abans de morir, el pilot només veu la cara de Margaret Thatcher.

            Tal vegada l’orgullós membre de la divisió de l’aire de l’armada britànica que acaba de morir ben poc es podia imaginar un destí tan tràgic quan va sortir de Southampton a bord del transatlàntic Queen Elizabeth juntament amb 3.000 voluntariosos companys soldats cap al Teatre d’Operacions de la Guerra de les Malvines l’any 1982, però qui tal vegada sí que havia sospesat tots els riscos i, malgrat tot, va decidir enviar els seus compatriotes de l’exèrcit al camp de batalla va ser, des d’un fred despatx del número 10 de Downing Street, la primera ministra anglesa. La implacable dama de ferro. Margaret Thatcher.

Margaret Thatcher (c)

            Icona política i mediàtica dels anys 80, la figura de Margaret Thatcher segurament donarà per a molta més literatura i productes de consum per al gran públic, des d’altres títols cinematogràfics fins a documentals i literatura diversa, però donat el clima actual de forta crisi (no només econòmica) i de retorn a la primera línia de la política de la visió del món neoliberal egemònica al món dels negocis i de l’empresa des de fa decenis, aquest primer intent de convertir en una pel·lícula alguns dels episodis que van marcar la trajectòria d’aquesta política el nom de la qual ha passat a la història com a sinònim de duresa i manteniment de les pròpies conviccions contra tot i tothom, es fa particularment atractiu i interessant. A més, és una proposta britànica, per la cual cosa també pot ser curiós comprovar quin és el retrat que un cineasta anglès elabora d'una de les figures polítiques més controvertides de la Gran Bretanya. La pel·lícula, que ha dirigit Phyllida Lloyd (http://www.theironladymovie.co.uk/blog/), es centra en els mesos concrets durant els quals Thatcher ha de lidiar amb el manteniment de la seva popularitat mentre envia el país a la guerra amb Argentina.

            El punt d’oportunisme del projecte és obvi.  Els violents disturbis a Anglaterra de fa uns mesos, units a la gestió neoconservadora del premier britànic David Cameron, provoquen bé sigui conscientment o inconscient, una repentina fascinació per uns temps passats que ara se’ns presenten com molt similars al període d’incerteses que travessem acualment, amb la salvetat que Miss. Thatcher no es podia obrir aleshores un compte de twitter.

Meryl Streep, caracteritzada com Margaret Thatcher

            Menció a part cal fer de l’actriu escollida per retornar a la vida la dama de ferro al cel·luloide: Meryl Streep. Tant bon punt vaig tenir coneixement que existia aquesta pel·lícula i qui en seria la protagonista vaig tindre la sensació instantània que serà un èxit. De moment, només hem pogut gaudir imatges del trailer de la cinta, però es pressumeix un d’aquells papers que reportaran a la veterana actriu premis i reconeixements diversos. Personalment, m’agradaria que la interpretació estigués a l’alçada de la que ens va regalar Bruno Ganz a El Hundimiento.

            L’estrena està prevista per al cinc de gener. Més enllà del més o menys d’acord que estigui amb la ideología del personatge, que, per cert, encara viu; o de les antipaties o simpaties que inspiri, jo no me la penso perdre. D’entre totes les cites de la dama de ferro que he trobat a internet (wikiquote) trio aquesta per acomiadar la ressenya: pensar de forma realista mai ha portat ningú enlloc. Sigues fidel al teu cor y lluita pels teus somnis. A que no sembla pronunciada per l’autora?


FITXA TÈCNICA: http://www.filmaffinity.com/es/film820847.html

INDIGNAT AMB MARTA ALÒS

La diputada per CiU al Parlament, Marta Alòs

Diari La Mañana (8/06/2011)

Gràcies Marta Alòs! Articles com el teu (http://www.segre.com/viure-per-veure/article/indignacio-amb-els-indignats/) són el millor combustible per mantindre viu el moviment 15M. M’agradaria pensar que l’escassa amplitud de mires que demostres en el teu escrit, que et porta a afirmar coses com “han triat el camí més fàcil, el de la indignació com a final de trajecte” respon a una estratègia, però lamentablement estic convençut que no és així, sinó que realment penses tot això que has escrit i que has posat a disposició de tot Lleida perquè ho llegís. Quina baixesa intel·lectual m’ha transmès! Quin populisme més simple!

Jo no sóc més que un encuriosit per aquest moviment, que no em pertany. La indignació ha partit de gent molt més valenta que jo. M’hi he apuntat en trobar per fi un espai on dir el que penso sense que em mirin com a un estrany. No et preocupis, Marta, que els nois i noies, prou durs com per aguantar una brutal acció policial que tu qualifiques de “sacsejada”, ja han agafat els rems i estan remant. I la barca que governen, entre d’altres coses, va encaminada al port de canviar-te l’astronòmic sou de diputada que cobres (http://www.parlament.cat/composicio/regim_economic.pdf) per un de més just que ens sembli més coherent a la majoria de ciutadans i ciutadanes. Et sembla una proposta prou concreta, o cal que especifiqui encara més?