Les (meves) tres raons per enganxar-se a la sèrie The Mandalorian

L’allau de recomanacions és immens en aquests dies de confinament i pot resultar difícil destriar el gra de la palla. També és comú (com a mínim a mi em passa) trobar-se sobrepassat per totes les indicacions i les plataformes a través de les quals seguir cada proposta. Però entre tot aquest magma destaca una estrena senzilla de començar a seguir perquè la programa el canal Cuatro (Divendres 20, 22.00h) amb l’interès afegit que arriba abans en obert que a la plataforma de pagament corresponent. Es tracta de la sèrie The Mandalorian. Seguint l’enfoc que li he donat al blog des de fa un temps, us intento transmetre les (meves) tres raons per començar a veure (i enganxar-se) a THE MANDALORIAN.

                               1.- Què és The Mandalorian? : L’imperi galàctic acaba de caure. El jove Luke Skywalker, juntament amb la resistència rebel se n’ha sortit. L’emperador ha estat destronat i ha tornat l’equilibri a la Força. Aquí arrenquen els fets que narra The Mandalorian. Sí, és un producte d’Star Wars. Dono per fet que si sou seguidors o alguna vegada us han interessat les pel·lícules, tindreu curiositat. Però si sou dels que les darreres produccions relacionades amb la saga us han decepcionat, us encoratgo a atorgar-li una oportunitat, perquè m’atreveixo a apostar que us portarà a l'instant reminiscències de Rogue One, el metratge més digne de les modernes interpretacions de la clàssica saga galàctica, animant-vos a aprofundir-hi com faig en aquestes línies. De ben segur us reconciliarà amb aquest univers tan hipnotitzant i, ara ja, entranyable. Qui és aliè a Star Wars o res que tingui a veure amb la ciència ficció, que provi a asseure's sense prejudicis davant la pantalla, i a veure què passa. Us convido a que seguiu llegint...

                               2.- Un ‘western’ per a tots els gustos: És dels apunts més llegits a totes les crítiques, bàsicament perquè és veritat. The Mandalorian és un western (una de vaquers, que dèia jo -bé, una de vaqueros, realment XD-). Un personatge solitari, el mandalorià, pertanyent a la nissaga de caçadors de recompenses emparentada amb el mític Boba Fett, recorre una galàxia més aviat àrida i aspra, a on les fronteres legals han quedat difuminades i a on ha de superar diverses aventures primerament només per a sobreviure però a poc a poc encaminant-se cap a una redempció. No trobareu cap argument que no hagueu vist abans, però sí històries explicades amb classe que us mantindran en tensió fins a la catarsi final. El context de ciència ficció esdevé només un escenari on transcorren peripècies vertiginoses, i això és sinònim de bon entreteniment. Tens ganes de saber què passa en aquell univers concret, en aquell precís instant, tant se val si és un planeta a milions d’anys llum on es disparen escopetes làser o el Chicago dels anys 20 de Bonny&Clyde. Es dona la circumstància que, en aquest cas, l'escenari forma part d'una iconografia que ha trascendit les fronteres del cinema, el seu origen. Això requereix molta cura perquè l'audiència, especialment el públic fidel, és molt curosa amb les regles del joc establertes per al funcionament d'aquest món. Per sort el creador de The Mandalorian (Jon Favreau) se n'ha sortit en ser força respectuós. El to adult creïble s’agraeix molt després de l’empatx Disney friendly que acumulem a les retines.

                               3.- El regust ‘retro’: Sabeu que tota una generació hem començat a reivindicar els entreteniments de la nostra època, que són els fonaments de la bogeria tecnològica actual, que ha fet realitat les experiències que només somiàvem quan encaràvem l’adolescència. A The Mandalorian trobareu molt d’això. Tampoc sóc original quan dic que el regitzell de personatges que envolten Pedro Pascal, el Mandalorià, esdevé un embolcall excel·lent (amb una menció especial que segur que ja sabeu i si no, us animo a descobrir-la). Però és que en aquesta sèrie trobareu també molts ressons de sèries i pel·lícules mítiques dels 80 i els 90, des de MacGyver als Goonies, passant per ‘V’, el Cotxe fantàstic, l’Equip A, Kung-fu (com va apuntar una de les meves referències a internet) i moltes altres. Òbviament, també de les primeres tres immortals pel·lícules de George Lucas, els episodis IV, V i VI. Tothom qui tingui aquesta memòria visual acumulada s'entretindrà reconeixent influències i els capítols deixaran aquell bon regust de boca tan característic. Qui no, potser troben una porta d'entrada cap a totes aquelles sèries que ja triomfaven i s'escolaven en els cors de les nostres llars abans que les sèries fossin sèries.

PD: Quan pugueu, quedeu-vos a veure els crèdits.

Si us ha agradat seguiu el blog i compartiu ;)!!

Les (meves) 3 raons per seguir el canal Tuberviejuner a Youtube

1.- El plaer d'aprendre coses noves: Des que vaig descobrir, gràcies al canal de Viejuner, que la maquineta de Nintendo que m’atreia (Supernintendo Mini) però que descartava comprar perquè venia amb uns videojocs de fàbrica predeterminats, era modificable per afegir-li més títols de la meva infantesa mitjançant unes senzilles operacions informàtiques detallades en un dels seus magnifics tutorials, vaig decidir fer-li confiança i provar de reproduir-ho. Y va funcionar! Ara els diners invertits en el caprici ja no em semblen tan malgastats perquè disposo d'un dispositiu enriquit amb un valor afegit sentimental respecte del producte inicial. Genial! A més, les didàctiques explicacions de Viejuner et fan sentir com un 'hacker' i et deixen el pòsit d'haver realitzat quelcom per tu mateix que no sabies abans. M'he creat un petit centre d'entreteniment ple de nostàlgia que de tant en tant connecto per passar les tardes i sóc seguidor d'un canal que m'amenitza moltes d'altres estones mortes estimulant-me la neurona en moltes ocasions. Després, m'ha guiat a través del món de la raspberry, i això ja obre un ventall de funcionalitats molt i molt atractives que van més enllà del joc. Si us fa gràcia 'trastejar' (com n'hi diu als vídeos), y no només amb videoconsoles, sino també amb ordinadors i tot (PC, Commodore, Amstrad, Spectrum…) el canal de Tuberviejuner és el vostre. També dóna bons consells, per exemple, de com afrontar les compres del Black Friday, que està tan de moda. Realment útil.

2.- Estimar les novetats sense treure mèrit als aparells amb els que flipàvem quan érem petits: El bo de’n Viejuner és capaç de transmetre el seu amor pel retro sense menystenir l’actualitat. Tuber ens descobreix en les seves anàlisis títols actuals amb sabor vintage que a una generació d’adults ens fa recuperar el gust per un entreteniment interactiu que corríem el risc de pensar que havia passat a ser cosa de nens o de tarats, i res més lluny de la realitat. Viejuner té l'habilitat de no fer-te sentir un desfassat per no saber molt de l'actualitat tecnològica, sobre tot en el món interactiu, perquè constantment contextualitza i et fa entendre que res del que es viu avui en dia s'entendria sense el passat que tu i jo sí coneixem i que els joves poden descobrir de la mà d'un bon mestre. És cert que la majoria del contingut té a veure amb els vídeojocs, però Viejuner ho combina amb gràcia amb la didàctica sobre electrònica en general, amb la qual cosa, qui no sigui molt i molt aficionat al 'gaming' com se'n diu ara, pot treure'n profit igualment del canal entenent els jocs només com a una excusa per posar-se a investigar en el funcionament dels dispositius.

3.- John Viejuner:  És un personatge que apareix al canal i que resumeix el sentit de l’humor distès i blanc que impregna molts dels vídeos, cosa que els fa atractius i simpàtics. El canal de viejuner passa bé amb un cafè després de dinar quan la programació de la televisió convencional només incita a la son no desitjada. Un gaudi.

Les (meves) 3 raons per seguir el canal El Recomendador a Youtube:

1.- Dani Senabre, un comunicador honest: Estaràs més o menys d’acord amb les seves opinions i maneres de fer, però si una cosa caracteritza la trajectòria de Dani Senabre és l’honestedat. ¿És oportunista fer-se youtuber aprofitant que ja tenia un nom abans? Aquest argument es pot girar dient que és una obligació per als comunicadors adaptar-se als nous temps i està clar que a través de youtube l’espectador final té un accés directe a la persona que emet, sense més filtre que el seu criteri i talent (bé, i algunes condicions que posa la plataforma de manera indirecta). Per tant, en aquest canal de Senabre es destil·la la integritat d’aquest periodista. Es noten els continguts treballats i la voluntat d’opinió independent, una actitiud que s’agraeix en aquests temps de servituds subvencionades i dictadura de la línea editorial en els mitjans generalistes. Espais com el de Senabre (i d’altres) esdevenen un oasi en el desert. Aire fresc.

2.- Tindreu una agenda amb criteri a la vostra pantalla: Portar a la butxaca, al mòbil, un regitzell de comentaris per destriar el gra de la palla de l’entreteniment audiovisual d’un crític amb el que comparteixes la majoria de gustos és un luxe que, a més, podem gaudir de manera gratuita. A més, estareu seguint una nova proposta comunicativa des de l'inici (només hi ha nou vídeos penjats en el moment d'escriure aquestes línies) cosa que us farà sentir-vos particeps de la trajectòria i eventual creixement d'aquest canal. Sereu còmplices formant part d'una nova comunitat.

3.- Per descobrir joies que se us podrien passar per alt: Cuatre ulls veuen més que dos, i comptar amb un radar particular et pot descobrir joies que gaudiràs com un nen i que d’una altra manera et podrien haver passat per alt. A més, ho faràs de manera entretinguda amb vídeos amens que sempre venen de gust veure. Dani Senabre es nota que realment gaudeix de totes les recomanacions y que es tan fan com diu de tot el que ens recomana, i això s’agraeix.

Un canal molt recomanable.

Les (meves) 3 raons per tindre esperança en la sèrie The Witcher a Netflix

• 1.- EL TRAILER: Honestament, ho va canviar tot. Quan es va saber que l’encarnació de Geralt de Rivia seria l’actor Henry Cavill (un fallit Superman) els dubtes van envair les nostres ànimes ‘geek’, però aleshores es va emetre l’avançament i ‘boooooommm’. Les imatges son convincents. La forma ens ha captivat. És un bon inici. Ara cal que el contingut acompanyi.
• 2.- LA FANTASIA MEDIEVAL: Igual que en el seu dia les pel·lícules del Senyor dels Anells de Peter Jackson, la sèrie Joc de Trons basada en les novel·les de George R. R. Martin ha recuperat la moda de la fantasia medieval, que va i ve en onades convertint alternativament en interessants o friquis els enamorats perpetus. El més probable és que The Witcher no es converteixi en un fenòmen mundial com la sèrie d’HBO perquè aquests triomfs massius passen de tant en tant i per factors que ningú ha sabut mai definir molt bé, però als enganxats al gènere ens pot proporcionar hores d’entreteniment i alguns nous adeptes potser es queden ja per sempre. Els videojocs també eren minoritaris i ara pràcticament formen part de l’oci comú, com el futbol, qui sap si pot passar el mateix amb els universos de la fantasia. Jo estaría encantat. Confiem també en Netflix i que la sèrie tingui el segell de qualitat que s’han guanyat les produccions de la plataforma.
• 3.- EL JOC DE CARTES: La nissaga The Witcher (el bruixot) té un joc de cartes estil màgic que seria ben curiós que estigués representat a la sèrie i es popularitzés. M’encantaria que fos el joc de taula dels meus propers Nadals amb la família. 

(Us deixo que he d'anar a torrar castanyes...)

Les (meves) 3 raons per NO llegir 'Sabotaje' (Arturo Pérez Reverte); i UNA per llegir-lo

1.- L’HEROI és un espia, un agent secret. Fred, seductor, assassí professional… i braç executor del franquisme! Sí. El protagonista d’aquesta novel·la és una mena de James Bond del bandol nacional durant la Guerra Civil espanyola. Això que, d’entrada, sobta, planteja un repte per a convertir la sorpresa en quelcom interessant. Una proposta així necessita una mica de profunditat en el desenvolupament del personatge. I això és el que no passa en aquesta novel·la. Tot el masclisme i conservadurisme ranci que traspua el personatge acaba per no ser creïble ni tan sols com a caricatura i el lector de seguida té la sensació que són pensaments del mateix autor dits en boca d’aquest Falcó que s’ha tret de la mànega per a aquesta sèrie de novel·les. Quelcom que està a anys llum del que passava, per exemple, en la nissaga Alatriste, mil vegades més rodona i aconseguida. Malament per a Reverte.

2.- EL MASCLISME és tan explícit, sense cap complexe, tan a contracorrent dels nostres dies, que evidentment deixa la sensació clara que està expressament buscat per crear la polémica. Hi ha d’haver, segur, mil maneres diferents de ser políticament incorrecteque donar vida a un heroi que és com un James Bond a l’espanyola que ja us podeu imaginar la consideració que té per qualsevol altre gènere que no sigui el seu. Ni presentar-lo com a enamorat d’una espia russa (se suposa que va aparèixer en una altra aventura) cola. Avui en dia s’ha de jugar amb molta més sutilesa amb totes aquestes qüestions si no es vol quedar com a un pedant antiqüat. Un altre cop, el masclisme no s’entén només com una qüestió d’alguns personatges i el lector acaba tenint la impressió que està llegint un autor masclista escrivint una aventura masclista per a que gaudeixin lectors masclistes al ritme del pensament íntim de “això sí que eren herois i no el que hi ha ara”. Malament per a Reverte, una altra vegada.

3.- LA DECEPCIÓ DE LA TRAMA que va arribant a mesura que passes pàgines i el que era una original proposta inicial (evitar que Picasso pinti el Gernika) es queda en no res. Picasso gairebé no apareix en la història. No hi ha cap conflicte al voltant del cuadre. És només un ‘mcguffin’. Malament per tercer cop per a Reverte perquè ens posa la mel als llavis amb una peripècia al voltant de com, per què i quins perills va comportar la confecció del Gernika i, en realitat, és tot un reclam secundari. A sobre, el més bonic que es diu sobre el Gernika és que representa art degenerat separatista o alguna cosa per l’estil, un cop més, quedant molt poc clar si és una opinió dels personatges o de l’autor.

EL MOTIU PER LLEGIR 'SABOTAJE' és el surrealisme. Si s’aconsegueix sobreviure a les primeres pàgines (l’estil de redacció vol ser pulcre i directe, però tampoc està a l’alçada d’altres moments més brillants d’aquest autor); si s’aconsegueix, com deia, la novel·la adquireix un to d’humor inverosímil que pot arrencar algún que altre somriure estiuenc.

Les (meves) 3 raons per veure Chernobyl

La sèrie de les sèries, Joc de Trons, ha arribat al seu final. Però hi ha vida televisiva més enllà de la fantasia medieval de George R.R. Martin. I part destacada d'aquesta vida és, sens dubte, la sèrie Chernobyl d'HBO. El títol no és cap metàfora. La proposta és una recreació històrica amb voluntat de ser el màxim de fidel possible de la que segurament és la pitjor catàstrofe nuclear de la història de la humanitat després de les explosions de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki. Això és, l'explosió del reactor 4 de la central de Chernobyl l'any 1986. Una recomanació pública a twitter del periodista Anton Losada em va portar a aquesta producció de només 5 capítols i, un cop vista i gaudida, m'afegeixo a la cadena de la bola de neu generada al voltant d'aquest producte audiovisual amb: LES (MEVES) 3 RAONS PER VEURE CHERNOBYL:

1.- L'AMBIENTACIÓ: Que la sèrie sap transmetre la sensació que està sòlidament documentada, sense entrar en el debat de si efectivament és així o no, es nota des dels primers minuts del primer capítol. La recreació de l'època és efectiva. Les dades profundes és normal que l'espectador mitjà no les poguem considerar sabudes, perquè han estat sotmeses a nombrosos i poderosos filtres al cap dels anys. Però sí tenim ben vives a la retina les imatges de l'skyline de Chernobyl, reproduit fins a la sacietat en nombroses fotografies i documentals. El forat al reactor, la central, les ciutats properes, el vestuari, tot està recreat fins al mínim detall. La música, el guió i els diàlegs completa una atmòsfera de credibilitat que, com a mínim, no deixa indiferent.

2.- ELS ACTORS: Des d'Emily Watson fins a Jared Harris, passant per Stellan Skarsgard, les interpretacions tenen una virtut que puja el nivell de la sèrie, i és la de no molestar. Els actors aconsegueixen no ser ells els importants sino el rol que estan representant (científic, polític, militar...). Menció a part mereixen les caracteritzacions dels responsables de la central. Al final de la sèrie se'ns ofereixen imatges reals i aleshores ens adonem, qui no ho conegués abans, de com de fidedignes son. Ara un spoiler, així que qui encara no hagi vist la sèrie que passi al tercer punt. És fins i tot entranyable l'aparició de Gorbachov.

3 LA MEMÒRIA: Que una recreació històrica com Chernobyl acabi transmetent sensacions de pel·lícula de terror psiològic fa reflexionar de forma automàtica. Bona part de la fascinació per l'incident de Chernobyl prové del fet que hi va haver població civil exposada a un perill atòmic sense disposar de la informació suficient. Fins i tot després de l'accident. Vivim escenes que ens resulten esfereidores a ulls moderns amb el coneixement actual a través dels ulls de personatges que se'ns dona a entendre en molts casos que pensaven que exposar-se a un reactor nuclear irradiant no era especialment perillós que prendre els sol durant masssa hores seguides sense protecció. Faré un símil actual. Què passarà si d'aquí a 20 anys es demostra que les ones dels mòbils són perjudicials per a la salut? Hi ha gent que ja no parla amb el seu mòbil portant-se'l a a orella, igual com aleshores hi havia gent que posava tovalloles humides a les juntes de les finestres si vivia a prop d'una central nuclear. La memòria d'aquells fets és imprescindible per evitar que es puguin cometre els mateixos errors, encara que tots sabem que se'n cometran d'altres. En resum, si com a espectadors som capaços de deixar-nos portar per un ritme lent allunyat de les exigències frenètiques actuals, viurem una experiència colpidora que ens commourà. Tothom ha de ser conscient que és una visió occidental dels fets, per tant alguns al·legats s'han de llegir entre línies per interpretar-los. Fora d'això, tant per apropar-se a un fet de trascendència universal per primer cop, com per a rememorar un capítol històric que s'hauria de tindre sempre ben present, el temps invertit en visionar la sèrie Chernobyl serà aliment de qualitat per a la consciència.

T'HA TOCAT LA LOTERIA, TIGRE!

No és la frase més famosa dels còmics de l'aràcnid. Les adaptacions diverses a televisió i cinema (quins temps aquells en els que imaginar-se una bona pel.lícula d'spiderman era ciència ficció!) han popularitzar la màxima moralitzant del tiet del superheroi (Ben) "Un gran poder..." però segur que molts lectors recordaran amb un somriure als llavis (i els que no, aquí refresquem la memòria tot fent divulgació) aquesta, de frase: "Ho has d'admetre, t'ha tocat la loteria, tigre!". La perla li acostumava a espetar el (segon) interès amorós seriós de Peter Parker als ja llegendaris còmics de Marvel, MJ Watson, cada cop que tenien una cita. La despampanant model aspirant a actriu (encara de segona fila) pel roja i amb un cos d'escàndol li recordava el seu acompanyant que, cada vegada que estaven junts, ni havia un que sortia guanyant clarament, i no precisament el del gènere femení. El videojoc Marvel Spider-man exclusiu per a PS4 del 2018 presenta una MJ evoluionada i adaptada al seu temps.

En aquesta aventura és ella la periodista intrèpida que es dedica a posar-se en llocs on el poder no li agrada que es posi en busca de fotografies que valguin una portada colpidora. L'heroi masculí, en aquest món, s'ha centrat en la ciència, activitat que compagina amb la feixuga tasca de protegir Nova York del crim vestit en malles elàstiques de colors lluents. Cosa de tindre les habilitats d'una aranya adaptades a la proporció humana per culpa de la picada d'un d'aquests insectes després d'haver estat afectat per la radiació. Tornant a Mary Jane, pot funcionar com a metàfora de l'experiència que el jugador mitjà (mínimament afeccionat a les historietes) viurà amb aquest videojoc.

La capa externa s'acomoda al 2018, però l'esperit intern entronca potser de la manera més redona fins al moment en el que s'ha vist fins ara en el camp de l'entreteniment interactiu amb la lògica i caràcter dels personatges que, qui més qui menys, ja portem al cor. Jugadors més experimentats trobaran mecàniques esteriotipades que resten sorpresa el conjunt, però també és cert que aquests mateixos crítics coincideixen en que, en aquesta ocasió, com a mínim la qúestió està prou ben resolta com per a no caure en l'avorriment.

Personalment, pero això, sí he trobat a faltar un major equilibri en el desenvolupament de la història, perquè, com m`ha passat a mi, la pots consumir força abans d'haver completat tots els altres reptes que et proposa la partida, per tant et quedaran força habilitats, vestits i armes per desbloquejar. En la part bona, l'apartat de la varietat d'uniformes amb la que podràs engalanar Spiderman resulta igual de divertida com fidel a molts dels dissenys vists als còmics i a les pantalles, cosa que de ben segur et treurà més d'una exclamació. Com a jugador més aviat maldestre, també és una aventura prou ben plantejada com per a poder-se inserir i seguir-la sense por a acabar perdut pel món obert sense saber cap a on anar i sense enemics als que enfrontar-se. Sense tindre en compte tot el contingut extra (sóc més partidari d'analitzar el primer producte, no els afegits) Spider-man és potser el millor videojoc d'aquest superheroi publicat fins al moment. Bona feina Insomniac Games. Amb Marvel's Spiderman, per bé que figuradament, ens han fet sentir com si ens hagués tocat la loteria!

PUNT FORT: Dominar la mecànica de desplaçar-te pels edificis utilitzant teranyines. Et fa sentir de debò Spiderman.

PUNT DÈBIL: Algun que altre 'bug' (error) com enemics que s'encasten dins una pared i t'obliguen a repetir una missió perquè no es pot acabar ja que no pots accedir a l'enemic per derrotar-lo o cotxes que es queden volant a l'aire. El món obert és genial en la representació de la ciutat però una mica limitat encara en l'interacció (m'hagués agradat entrar dins una casa, per exemple, a tafanejar o que la resposta dels ciutadans fos menys mecànica amb Spidy, però vaja, res que entorpeixi la diversió).

Exemple de 'game play'
https://www.youtube.com/watch?v=qVg70gXHmBA&t=16s