Els secrets sobre la futura llei de la dació en pagament

Un polític molt significat refusa signar en suport de la Iniciativa Legislativa Popular però diu que tindrà el privilegi de votar l’admissió a tràmit

El full oficial de recollida de signatures

La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca aconsegueix com a mínim cinc dacions en pagament a Lleida

“Tindré el privilegi de votar l’admissió a tràmit, això és millor que signar”. La frase va ser pronunciada el primer de maig a la Plaça del Treball de la ciutat de Lleida per part d’un polític molt significat d’Espanya. Va ser dita a un noi que recollia signatures de suport a la Iniciativa Legislativa Popular per la dació en pagament per saldar el deute hipotecari. M’estalvio especificar el nom del polític en qüestió per deferència, perquè va ser un moment fugaç i una confessió que entenc que el personatge oferia sota el paraigua de la intimitat, per tant, seria de persona de poca classe desvetllar-ne el nom. Tot i que provinc de bressol més que humil a casa em van ensenyar de criatura que hi ha unes formes que s’han de respectar i ho faig amb orgull, malgrat les amargors que sovint em comporta.

La plataforma d’afectats per la hipoteca, juntament amb d’altres entitats, ha presentat avui a Lleida la Iniciativa Legislativa Popular per la dació en pagament (http://www.facebook.com/photo.php?v=3094245751537), així que m’ha semblat un bon moment per compartir una anècdota com aquesta. El fet que en tan sols una setmana s’hagi superat el miler d’adhesions demostra que el canvi de la llei hipotecària és un clam social. El que desitjo ferventment és que aquesta exigència ciutadana esdevingui un cabdal d’energia positiva  imparable i diàfanament impossible de rebutjar per cap autoritat curta de mires d’aquest estat en el qual vivim empresonats.

La jugada, però, no és ni molt menys senzilla. L’única opció que hi veig és que el projecte de llei arribi on ha d’arribar i, en aquell moment, el Partit Popular es quedi sol oposant-s’hi, amb la qual cosa es vegi obligat gairebé moralment a cedir i canviar d’opinió. La dificultat rau en que això requereix que la totalitat de la resta de partits de l’arc parlamentari donin suport a la iniciativa, de la qual cosa en dubto molt. Una cosa sí que veig clara; si no és aquest cop, serà en una propera ocasió, perquè el que és tan evident que és de justícia i és capaç de posar d’acord tantes i tantes persones de signe tant i tant diferent finalment s’acaba imposant. Ha de ser així. Per a que tiri endavant, l’actitud crec honestament que ha de ser aquesta. Persistir fins al final, que no és de collita pròpia, sinó manllevat de qui tots ja sabeu, però no per això deixa de ser absolutament vàlid.

Sense casa i amb un deute per a tota la vida. Aquesta és la condemna. Sembla massa càstig per cometre un únic error, si considerem un error que una família aspirés a gaudir d’un habitatge en propietat. Els anys del festival immobiliari i de l’euro a Espanya van ser bojos, però honestament penso que tant el banc com les famílies assumien cert risc en concedir crèdits hipotecaris, per tant, ara totes dues parts han de fer-se càrrec de les conseqüències que se n’han derivat fatalment, no només els deutors de bona fe.

Això justament és el que deuen pensar alguns polítics, per bé que no ho puguin dir en públic, que em consta fefaentment, en aquest cas m’hauré d’emparar en citar fonts ben informades, que ja han signat en favor de la Iniciativa Legislativa Popular que vol canviar la llei hipotecària per regular la dació en pagament i d’altres qüestions associades a l’habitatge, un problema que a Espanya ha esdevingut ja un drama de proporcions bíbliques per a milions de persones i que ja no és de rebut ajornar més temps. Les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca segurament assoliran les signatures necessàries perquè la proposta arribi al Congrés dels Diputats. La majoria absoluta del Partit Popular, però, espera vestida de negre i amb una dalla ben esmolada per decapitar-la i ensorrar la darrera esperança de milers de persones de no veure’s forçades a restar com a ciutadans i ciutadanes de segona per la resta de les seves vides només perquè en un moment donat no els va anar tan bé com esperaven.

Sense casa i amb un deute amb el banc per a tota la vida. Aquesta és la condemna que estan patint milers de famílies a Espanya per culpa d’una llei hipotecària absolutament desfasada en el temps i que ni molt menys s’ajusta al període d’alegria creditícia viscut fins l’esclat de la bombolla immobiliària. Si és cert el precepte que diu que les lleis s’han d’adaptar al moment que els toca viure i si es pot modificar el codi penal per establir que la resistència passiva davant la policia és un delicte contra l’autoritat, sembla a totes llums de justícia que s’imposi un canvi immediat de la llei per la qual es regeixen els préstecs hipotecaris que alliberi a totes aquelles persones, deutores de bona fe que s’han quedat sense recursos per seguir pagant el préstec, de manera que tornant el bé objecte del préstec; en aquest cas la casa, el sostre, el bé immoble, quedi saldat la totalitat del deute amb el banc.

Sota aquesta premissa neixen fa uns anys les plataformes que aplegaven persones afectades per aquesta injustícia. És a dir, que havien viscut un procés d’execució hipotecària i que veien com les entitats bancaries, poc obertes a explorar vies alternatives de solució, els desnonaven de casa quan havien perdut la propietat, es quedaven el pis en la majoria dels casos per la meitat del valor que li van fixar en el seu dia i, a sobre, seguien reclamant al deutor la resta de diners que els manquen per cobrir el crèdit, quan l'entitat bancària segurament serà prou capaç d'eixugar aquest capital introduïnt de nou aquest habitatge al mercat. De la unió d’aquestes plataformes ha sorgit la idea de tirar endavant una iniciativa legislativa popular, el que es coneix com una ILP, que demanarà que es modifiqui la llei hipotecària per contemplar bàsicament tres situacions: la dació en pagament –de manera que en el moment que una persona ja no pot seguir afrontant les quotes, tingui la sortida de lliurar la propietat de la casa al banc per saldar el seu deute- i l’aturada dels desnonaments per la via d’establir un lloguer social per a la família que ha perdut la propietat de casa seva.

Més de cinc dacions en pagament aconseguides per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a Lleida

Preguntant un s’assabenta de coses. Una d’aquestes coses és que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a Lleida (PAH) ja ha aconseguit com a mínim una cinquena de dacions en pagament a Lleida. Ho ha aconseguit negociant amb els bancs, amb moderació, amb diàleg, amb fermesa quan ha calgut, sense descartar ni molt menys la mobilització, per fer pressió, però sempre aixoplugada sota els paràmetres de la no violència, evidentment. El que ve a demostrar això és que la dació en pagament no és una reclamació marciana que s’han inventat uns ganduls que s’han cansat de pagar i que no volen tornar els diners que els van deixar. Investigant una miqueta, no gaire, hom pot comprovar que és una figura ja contemplada fins i tot en el dret romà (http://www.juridicas.unam.mx/publica/librev/rev/jurid/cont/9/pr/pr14.pdf).

Com és de justícia reconèixer totes les coses, és d’agraïts dir que entitats com el BBVA i La Caixa són les que s’estan mostrant, fins al moment, més obertes a avenir-se a aquesta mena de solucions. L’exposició de motius de la iniciativa legislativa ho explica clarament. La proposta van en la línia de les observacions que la mateixa Unió Europea ha efectuat com a mesura per a prevenir els problemes d’endeutament excessiu y per a que l’accés al crèdit es faci de forma responsable. La nova llei ha de garantir al deutor de bona fe la possibilitat de refer la seva vida econòmica, cosa que no passa ara. La normativa espanyola s’equipararia així a la del seu entorn europeu –tan invocat per a d’altres ajustos, com els copagaments sanitaris o les privatitzacions d’empreses públiques, per exemple-. Els diferents països de la Unió Europea, i els Estats Units, ja preveuen diversos procediments, bé sigui administratius o bé siguin judicials per afrontar les situacions d’insolvència de les persones físiques. Aquí també ha de ser així. I serà. 

EL MERCAT DE LES FALSES ESPERANCES

Totes les mocions de l'oposició en una corporació municipal en general i en la Paeria en particular són brindis al sol. Aquest punt se'l voldrà anotar l'alcalde, interpreto que és per això que estan parlant amb els advocats. El que dubto és si sabran crear alguna cosa per a gent necessitada de debò, tan acostumats com estan a treballar només amb pàtines i cortines de fum. Si una intermediació com aquesta ha de ser una iniciativa més de cara a la galeria, fer-se unes fotos i pretrendre vendre a la premsa local la imatge de polítics àgils que ofereixen solucions a les engoixes de la ciutadania però en realitat el col·legi d'advocats es treu de sobre els casos o tot es limita a "hem intermediat però el banc diu que no hi ha res a fer" com a resposta, si us plau, que s'ho estalviïn tot i segueixin posant els seus esforços a explicar a bombo i plateret les programacions culturals per a tots els públics i butxaques (llegiu amb ironia) que oferta La Llotja de Lleida, que en això sí que tenen la mà trencada, i des de fa anys.


"El Partit Popular de Lleida presentarà una moció per demanar que es faci una oficina d'intermediació hipotecària, conjuntament amb el col·legi d'advocats, i evitar el desnonament de moltes families. Joan Vilella és le portaveu popular a la Paeria. Una idea que ja està treballant l'ajuntament de Lleida amb el col·legi, i que té el suport de Convergència i Unió."

EL METGE ARTICULISTA

Article publicat el divendres 13 d'abril de 2012

L'escola i les eclèctiques lectures posteriors han inculcat en el meu imaginari que durant l'època del Renaixement estava ben vist i va ser d'admiració dedicar el talent i l'esforç personal a diverses branques del coneixement. Un màxim exponent d'això que tots coneixem és Leonardo da Vinci. En molts llibres de text se'l defineix com un artista total i, a més, científic, home de lletres i erudit en camps molt amplis del coneixement; una curiositat que s'estén fins i tot a la màgia i l'ocultisme. Sempre he pensat, però, que tot aquell bullici i febril dedicació en l'estudi de com més disciplines millor va ser fruit d'un temps en que el coneixement, tal i com l'hem vingut entenent des d'aleshores, s'estava tot just definint i estructurant. S'albiraven moltes ombres rere els vels que ocultaven moltes respostes, però tot just en estadis superficials; per tant, més a l'abast dels homes i dones amb talent (per desgràcia més homes que dones, se'ns dubte no per manca de talent d'aquestes, sinó per l'opressió sota la qual sempre han hagut de viure per part del gènere masculí) estava descobrir noves veritats i establir veritats on abans hi havia només supersticions.
     La comparativa em ve al cap gairebé sola. Després de molt de temps en que la modernitat i post-modernitat ens han marcat que el camí era l'especialització, la revolució tecnològica i aquesta "societat líquida" en la qual estem immersos segons el sociòleg Zygmunt Bauman (http://www.ucm.es/info/nomadas/19/avrocca2.pdf) està regirant aquesta visió. Si un periodista sap programar Java té valor afegit, si un metge sap psicologia sembla que podrà entendre millor al pacient. Podríem trobar més exemples. No dic que estigui d'acord amb aquesta visió, només remarco la sensació personal que sembla que és cap a on ens impulsen els temps, crisi econòmica, de valors i desemmascaradora d'abusos i governs macabres i dirigits per gent mediocre i sense escrúpols a banda.
    I tot reflexionant hem arribat a citar la sanitat. En aquest sentit, l'article de la fotografia que il·lustra el post m'ha cridat avui l'atenció. M'atreu perquè el signa un metge de capçalera de Lleida que, a més a més, s'avé a escriure articles al diari que, a més a més, l'hi publiquen. Per cert, dit sigui de pas, articles en un diari de la ciutat que fonts sindicals m'han comentat que està immers en un ERO parcial, que vol dir que la plantilla cobra part de la seva jornada de l'atur, gastant atur i cotitzant menys, a canvi d'evitar acomiadaments.
     El que trobo lloable és que un metge tingui inquietuds per escriure articles i organitzar esdeveniments com els que explica en la seva disertació, però no és el primer que publica i tots els he trobat prou interessants. Sempre és d'agrair una veu fresca dins el regitzell d'opinadors que ens ofereix la cada cop més malmesa premsa lleidatana. Mentre poguem gaudir de diaris negre sobre blanc, impresos amb tinta sobre paper al costat del cafè fumejant dels nostres esmorzars, bé sigui amb magdalenes o pastissos dolços o bé sigui amb entrepans de formatge o de pernil salat, ens il·lustrarem amb els consells del nostre metge de capçalera.

Una descoberta...

Per diferents motius que no venen al cas he descobert aquest enllaç:

http://www.culturaencadena.com/extra/sigue-al-conejo-blanco-articulos/anticristo-el-particular-descenso-al-infierno-de-lars-von-trier.html

La pel·lícula en qüestió és una d'aquelles que sempre he de confessar no haver-me atrevit a veure-la precisament per evitar que m'assetgin tots els pensaments que l'autora esmenta al llarg de l'article i que no se'm pugui titllar de curt de mires o fins i tot de morbós si se m'escapés a la sala, o a la butaca de casa, algun "però què és això!" Potser sí, que en el fons sóc un morbós, i que només la idea de presenciar imatges explícites d'autoablacions i ejaculacions de semen per pur plaer estètic em costi d'entendre. Absolutament d'acord, però, en la reflexió central. L'espectador s'ha d'informar abans de posar-se davant una pel·lícula, de qualsevol condició. Aleshores decideixes si hi jugues o no. Lamentar-se a toro passat, com es diu vulgarment, es com fer-se trampes al solitari. El joc d'Anticrist he evitat conscientment jugar-lo. És això covardia? Amago realitats per la por de no enfrontar-m'hi? Potser.

A tot això me n'he adonat que les últimes actualitzacions són de 2010 i els articles publicats contenen moltes i variades reflexions d'interès per als més ignorants en la matèria, així que des d'aquesta modestíssima tribuna encoratjo l'autora a subministrar més material per al gaudi general, perquè sempre cau bé beure de les fonts que es noten apassionades. Endavant!

Tinc un blog!

Avui s'ha materialitzat quelcom ben estrany que m'ha succeït en les darreres setmanes. Tot es resumeix amb aquest link:

http://www.lavanguardia.com/participacion/tengo-un-blog/20120125/54245297741/dia-menys-important.html


Hauré de pensar coses interessants per mantindre actualitzat el blog... ja veuré que m'empesco. Entre tant, t'animo a que facis un cop d'ull al blog.

Fins aviat!

Proposta de nova revisió per a Hollywood: La cara oculta de Lawrence d'Aràbia

Acabo d'ultimar la lectura d'una biografia. Lawrence d'Aràbia de Richard P. Graves. Un personatge fascinant. Una de les coses que m'ha aportat és descobrir tots els matisos del personatge, més enllà de la imatge estereotipada que omple el nostre imaginari col·lectiu, hereva del clàssic retrat de la pel·lícula de 1962 (http://www.imdb.com/title/tt0056172/) protagonitzada per Peter O'Toole. És curiosa també la semblança de l'actor amb el personatge real, tal i com donen fe les fotografies que inclou el volum. El llibre pertany a una petita col·lecció de biografies que conservem a la biblioteca familiar.

Peter O'Toole

I aquesta descoberta d'aristes polièdriques en la personalitat de T.E. Lawrence, és el que m'ha fet pensar, seguint amb la vena cinematogràfica d'aquests dies, i tenint en compte la dèria actual de retornar a la vida amb el corresponent disseny modernitzat les velles glòries del cel·luloide (Conan el bàrbar inclòs), que potser em cridaria l'atenció una versió nova i més fosca del personatge, que ens acostés més humanament les llums i hombres del mite.

T.E. Lawrence

Margaret Thatcher o la pel·lícula de l'alta política

El pilot a càrrec de l’avió Harrier que està a tan sols uns segons de ser abatut per l’exèrcit argentí a la batalla de la platja de Puerto San Carlos és incapaç de treure’s del cap el rostre d’una dona mentre l’explosió del seu habitacle l'esquartera el cos en mil trossets. El rostre que l’acompanya en el seu trànsit en deixar aquesta vida no és el de la seva esposa, ni el d’una ex nòvia amb qui va gaudir molt o el del primer amor. Ni tan sols és el rostre d’una cosina, la germana o el de la seva mare. Abans de morir, el pilot només veu la cara de Margaret Thatcher.

            Tal vegada l’orgullós membre de la divisió de l’aire de l’armada britànica que acaba de morir ben poc es podia imaginar un destí tan tràgic quan va sortir de Southampton a bord del transatlàntic Queen Elizabeth juntament amb 3.000 voluntariosos companys soldats cap al Teatre d’Operacions de la Guerra de les Malvines l’any 1982, però qui tal vegada sí que havia sospesat tots els riscos i, malgrat tot, va decidir enviar els seus compatriotes de l’exèrcit al camp de batalla va ser, des d’un fred despatx del número 10 de Downing Street, la primera ministra anglesa. La implacable dama de ferro. Margaret Thatcher.

Margaret Thatcher (c)

            Icona política i mediàtica dels anys 80, la figura de Margaret Thatcher segurament donarà per a molta més literatura i productes de consum per al gran públic, des d’altres títols cinematogràfics fins a documentals i literatura diversa, però donat el clima actual de forta crisi (no només econòmica) i de retorn a la primera línia de la política de la visió del món neoliberal egemònica al món dels negocis i de l’empresa des de fa decenis, aquest primer intent de convertir en una pel·lícula alguns dels episodis que van marcar la trajectòria d’aquesta política el nom de la qual ha passat a la història com a sinònim de duresa i manteniment de les pròpies conviccions contra tot i tothom, es fa particularment atractiu i interessant. A més, és una proposta britànica, per la cual cosa també pot ser curiós comprovar quin és el retrat que un cineasta anglès elabora d'una de les figures polítiques més controvertides de la Gran Bretanya. La pel·lícula, que ha dirigit Phyllida Lloyd (http://www.theironladymovie.co.uk/blog/), es centra en els mesos concrets durant els quals Thatcher ha de lidiar amb el manteniment de la seva popularitat mentre envia el país a la guerra amb Argentina.

            El punt d’oportunisme del projecte és obvi.  Els violents disturbis a Anglaterra de fa uns mesos, units a la gestió neoconservadora del premier britànic David Cameron, provoquen bé sigui conscientment o inconscient, una repentina fascinació per uns temps passats que ara se’ns presenten com molt similars al període d’incerteses que travessem acualment, amb la salvetat que Miss. Thatcher no es podia obrir aleshores un compte de twitter.

Meryl Streep, caracteritzada com Margaret Thatcher

            Menció a part cal fer de l’actriu escollida per retornar a la vida la dama de ferro al cel·luloide: Meryl Streep. Tant bon punt vaig tenir coneixement que existia aquesta pel·lícula i qui en seria la protagonista vaig tindre la sensació instantània que serà un èxit. De moment, només hem pogut gaudir imatges del trailer de la cinta, però es pressumeix un d’aquells papers que reportaran a la veterana actriu premis i reconeixements diversos. Personalment, m’agradaria que la interpretació estigués a l’alçada de la que ens va regalar Bruno Ganz a El Hundimiento.

            L’estrena està prevista per al cinc de gener. Més enllà del més o menys d’acord que estigui amb la ideología del personatge, que, per cert, encara viu; o de les antipaties o simpaties que inspiri, jo no me la penso perdre. D’entre totes les cites de la dama de ferro que he trobat a internet (wikiquote) trio aquesta per acomiadar la ressenya: pensar de forma realista mai ha portat ningú enlloc. Sigues fidel al teu cor y lluita pels teus somnis. A que no sembla pronunciada per l’autora?


FITXA TÈCNICA: http://www.filmaffinity.com/es/film820847.html