The Legend of Zelda: El Éxito Asegurado de una Épica Aventura en la Gran Pantalla

 

Foto: Nintendo

Desde su debut en 1986, "The Legend of Zelda" se ha convertido en una de las franquicias de videojuegos más queridas y exitosas de todos los tiempos. Con su cautivadora narrativa, personajes carismáticos y vastos mundos por explorar, no es sorprendente que los fanáticos se hayan preguntado durante mucho tiempo si esta increíble saga podría trasladarse con éxito al cine. Los rumores sobre una película de Zelda que estaría supuestamente en desarrollo se intensificaron a raíz del exitoso estreno del film de animación de Super Mario, otro de los personajes mundialmente conocidos de la 'Gran N'. En este artículo, exploraremos tres razones por las cuales una adaptación cinematográfica de "The Legend of Zelda" sería un rotundo éxito.

1.      1.- Un Universo Rico y Mágico: "The Legend of Zelda" cuenta con un universo inmersivo lleno de magia, misterio y aventura. Desde los vastos campos de Hyrule hasta los oscuros y peligrosos calabozos, este mundo ofrece un telón de fondo visualmente impresionante y repleto de criaturas míticas y paisajes pintorescos. La adaptación cinematográfica permitiría a los espectadores sumergirse en este universo de una manera completamente nueva, brindando la oportunidad de explorar sus rincones más profundos y llevar la magia de Hyrule a la gran pantalla.

2.2.- Un Héroe Legendario: Link, el protagonista de la serie, es un personaje icónico y valiente que ha cautivado a los jugadores durante décadas. Su historia de valor, sacrificio y determinación resonaría fuertemente en la pantalla grande. Al adaptar "The Legend of Zelda" al cine, se presentaría la oportunidad de dar vida a Link de una manera más personal y emocional. Los espectadores podrían seguir su viaje épico, sentir su lucha contra el mal y experimentar su crecimiento como héroe. Esto sería un deleite para los fanáticos leales y, al mismo tiempo, atraería a nuevas audiencias que aún no han tenido la oportunidad de explorar este fantástico mundo. La gran pregunta es si funcionaría en la gran pantalla un héroe mudo, como es Link en los videojuegos. La respuesta más lógica es que no, como mínimo durante todo el metraje, así que lo más probable es que uno más de los alicientes de esta adaptación cinematográfica fuera escuchar la voz del hyliano de la túnica verde por primera vez.

3. 3.- Narrativa y Emoción: Las historias de "The Legend of Zelda" están llenas de elementos narrativos cautivadores y emocionales. Desde la búsqueda de la Princesa Zelda hasta la lucha contra el malvado Ganondorf, estos relatos tienen el potencial de generar una gran cantidad de emoción en la pantalla grande. La adaptación cinematográfica permitiría expandir y profundizar aún más en estas historias, creando momentos memorables y conectando emocionalmente con los espectadores. Además, las sagas de "The Legend of Zelda" ofrecen una gran variedad de géneros, desde la fantasía épica hasta el drama, la comedia y el romance, lo que proporciona una base sólida para una experiencia cinematográfica rica y diversa.

    "The Legend of Zelda" es una franquicia que ha dejado                         huella en el mundo de los videojuegos, y su potencial                         para una exitosa adaptación cinematográfica es innegable.                Con su universo mágico, personajes inolvidables y                                 narrativas emocionantes, la saga tiene todo lo necesario                         para cautivar a las audiencias en la gran pantalla.                                 (Este artículo ha sido creado con ayuda de la inteligencia artificial Chat GPT).

Pistes en igualtat

 Hola bon dia, aprofitant aquests dies de vacances us deixo una lectura més d'estiu actualitzant el blog amb un dels darrers reportatges que he publicat al diari LA MAÑANA

Bon estiu!

Les (meves) 3 raons per veure ‘Creation Stories’ i una per deixar-la de banda

 

Una història al·lucinògena a través de 30 anys de cultura alternativa i de tota mena d'excessos

1.               Surt Oasis, no pot fallar:

Cinc anys després del documental Supersonic arriba als cinemes la plasmació en pantalla gran dels històrics dos concerts de la banda de rock alternatiu britànic Oasis a Knebworth l’any 1996 davant 250.000 persones.

 

Oasis mereix molts capítols a part, però darrere del peculiar èxit de la banda dels germans Gallagher s’amaga una altra història tal vegada més fascinant. Una història que s’explica amb un nom. El nom d’Alan McGee. O el que és el mateix. El nom de Creation.

 

Per descobrir aquesta història existeix des del passat mes de març del 2021 una porta d’accés que, a més, funciona com a delirant entreteniment. Es tracta de la pel·lícula Creation Stories.

La vida d'Alan McGee és digna de ser coneguda

2.- La resta d’històries que no tenen res a veure amb Oasis.

Però si els rockers de Manchester no son sant de la vostra devoció, tranquils, aquesta no és una pel·lícula sobre Oasis. Darrere de la discogràfica Creation hi ha molta més història que descobrir.

 

El director Nick Moran recull l’autobiografia d’aquest personatge inqualificable que és Alan McGee a través del qual repassem el naixement, creixement i implosió de la cultura pop i com passa de l’underground més absolut dels anys 70 i 80 al domini del mainstream als anys 90. No és casualitat que la discogràfica quebrés el 1999 i McGee l'hagués de malvendre a Sony per 30 milions de dolars. Possiblement la millor mala venda de la història de la indústria musical.

 

La llista de bandes que engreixen el mite de Creation Records inclou propostes com My Bloody Valentine, The Jesus and Mary Chain, Primal Scream, SuperFurry Animals o Saint Etienne. Però també Heavy Stereo, Teenage Fanclub o Ride.

 

Els tentacles de Creation Records son profunds i arriben a entroncar fins a l’acid house. La famosa careta groga somrient, la primera emoticona? està emparentada amb la manera que Creation va treure de l’obscurantisme de la mítica Hacienda la nova moda musical electrònica que venia dels Estats Units i la va acostar al gran públic.

Creation va donar forma a la cultura pop britànica de finals del segle passat

3.- La vibració Trainspoting

Tots aquests successos es narren en una sèrie d’episodis trepidants que portaran McGee, amb evidents demostracions del surrealisme i les casualitats de la vida, de cambres de bany infectes de clubs londinencs on la ferum de pixum s’entrellaça amb les ratlles de cocaïna, al número 10 de Downing Street. La producció és la mateixa que la icònica Trainspoting i hi ha una vibració que prové d’aquest clàssic en aquest testimoni audiovisual que, com tot bon biopic, barreja la fabulació amb els fets fefaents, que ascendeixen així a la categoría de mítics.  Idiosincràsia pura de què és el Regne Unit i com tota la seva grandesa reposa en un fangar de misèries de la mateixa magnitud.

Malgrat que la matèria primera és or, com a biopic Creation Stories no és un gran treball. Li manca profunditat i perspectiva per explorar totes les arestes de cada època en la qual s'endinsa. El metratge tampoc fa justícia a la fenomenal banda sonora de la que disposa. Així que o us apropeu sense l'expectativa d'endinsar-vos en profunditat en els temps que es narren, com si estiguéssiu allí, o la deixeu de banda. La pel·lícula es mira més com un 'collage', com un auca que va entrellaçant situacions, que com una fidel representació històrica dels ambients i dels personatges que poblaven els carrers aleshores. En cert sentit és una oportunitat fallida. En això s'assembla als artistes i empresaris que representa.

Mira-la abans o després d'escoltar God Save the Queen (Sex Pistols); Loaded (Primal Scream)i Rock'n'roll Star (Oasis).

Per ampliar: 

Creation Stories: Riots, Raves and Running A Label (https://www.goodreads.com/book/show/18880733-creation-stories)

Upside Down, the Creation story: https://elpais.com/diario/2010/10/22/tentaciones/1287771776_850215.html#?rel=mas

Abans que Creation va estar Factory, però aquesta és una altra història. Si hi ha molta curiositat, cal visitar 24 hour party people.

The Falcon and The Winter Soldier VS. Wandavision ¿Quina sèrie de l'univers Marvel (UCM) és millor? ¡Hi ha guanyadora!

Marvel Studios / Wanda i el Falcó

 

Loki entrarà a les nostres vides el proper 9 de juny després de l'avançament de l'estrena i ho farà com un huracà refrescant que ens posarà potes en l'aire. El Déu asgardià de l'engany, germà de Thor, remourà els fonaments de l'univers Marvel. A mode de Doctor Who entremaliat, promet disbauxa infinita navegant per l'embolic de les línies temporals.

Abans, però, hem gaudit de dos bons preludis amb les aventures de Wandavision y The Falcon and The Winter Soldier. Un cop visionades les dos primeres propostes en el format sèrie tant de moda actualment de la fase quatre de la nissaga de Marvel Studios, la pregunta sorgeix de forma inevitable. ¿Quina ha estat millor? Jo tinc una guanyadora i donaré alguns arguments per sostenir la meva apreciació, però, abans, capbussem-nos en les impressions generals del públic.

Els dos productes han estat el fenomen audiovisual de l'entrada del 2021. Un any que, de moment, està resultant igual o més dur que 2020, però això son figues d'un altre paner. Entreteniments com els que ofereix Marvel ens permeten ajornar per uns minuts l'obligatorietat d'afrontar les dificultats del dia a dia.

Segons la mateixa Disney, el Falcó i el Soldat d'hivern ha estat l'estrena més vista d'una sèrie a la plataforma Disney+. Ha superat, per tant, a Wandavision i també a The Mandalorian, el també exitós spin-off de Star Wars.

Marvel Studios / El US Agent ha estat sorprenent

Els fans han reaccionat bé al final, atenent als sacralitzats (en excés?) comentaris a les xarxes socials, en contra del que va passar amb Wandavision, que va suscitar més divisió d'opinions.

Twitter / The Falcon ha agradat el 'fanbase'

Sense ànim d'anar a la contra, el meu veredicte és que és millor Wandavision

De debò? Estàs segur? Tota aquesta història de les paròdies de les sit-com clàssiques t'ha convençut? No t'importa que traeixi els trets d'identitat de Marvel?

Un moment, un moment. No ens envalem. Intento explicar-me.

Wandavision m'ha semblat una sèrie més agosarada (dins el marc que pot arriscar una factoria mainstream com Marvel). Tot i que algunes promeses que apuntava no s'han resolt com els seguidors s'havien figurat, opino que Wandavision ha generat més debat i ha animat més teories esbojarrades, que és un dels entreteniments de les sèries de superherois. Trair no traeix. Més aviat al contrari. Marvel s'ha caracteritzat per ser l'editorial que explorava narratives alternatives i deformava els enfocs dels seus personatges.

Quan miro en format audiovisual històries procedents del món de la vinyeta sempre penso com de semblant a llegir un còmic en moviment és el que estic mirant. I de còmics n'hi ha de molts gèneres, tants com a les novel·les. En el cas que ens ocupa Wandavision s'assembla més a un còmic que The Falcon and The Winter Soldier, que és més una sèrie thriller d'acció els personatges de la qual resulta que són herois de còmic. És una diferència subtil, pero es deixa notar.

The Falcon és, això sí, un gaudi per als sentits. Escenes espectaculars, molt de pressupost, coreografies d'acció carregades d'adrenalina i vestits espectaculars, amb permís del look final de la bruixa escarlata. Imperdible.

Les interpretacions també m'han semblat més interessants a Wandavision. Tant Olsen amb Wanda, com Vision (Paul Bettany). Vision, un personatge complex i l'adaptació del qual significa tot un repte que Bettany supera, fins i tot dotant-lo de varietat de registres. També destaquen la resta de secundaris i secundàries, amb menció especial per a Kat Dennings (deliciosa) i Kathryn Hann (evitem l'spoiler en aquest punt, per si de cas). En el cas de The Falcon les actuacions tenen un regust familiar de cosa vista; correctes, però més convencionals, fins i tot la del malvat baró. Tot i així, destaca el descobriment de l'US Agent, un personatge que espero prengui rellevància en properes entregues i a qui instantàniament imagino creuant-se amb Frank Castle (The Punisher) per endinsar-se en alguna trama obscura.

Marvel Studios / Els dissenys son espectaculars

I tot i que el final de Wandavision no va ser tan èpic, va deixar, de nou, més portes obertes de cara a un futur que esperem que sí arribi a les expectatives del que promet amb la descarrega de pel·lícules als cinemes i la resta de sèries que ens queden per veure...

... Loki, aquí t'esperem, amb els braços oberts...

Marvel Studios / El Déu més entremaliat

Per a més continguts, només per a tu: https://www.patreon.com/debachiller?fan_landing=true

Trencant el sostre de vidre, també a les banquetes

Des que l'entrenadora Carla Estopà es va posar al front del primer equip femení del CF Pardinyes, que milita a la Primera Nacional, l'equip ha agafat velocitat de creuer i, malgrat totes les dificultats de jugar en un camp amb una gespa artificial antiga, que s'ha de canviar i que està provocant lesions de gravetat, les futbolistes mostres il·lusions renovades sobre el terreny de joc en cada partit. Estopà és encara una de les poques primeres entrenadores d'un primer equip fins i tot dins el mateix futbol femení, ja no cal dir-ho en el masculí. Malgrat tot (i malgrat les diferències salarials en l'esport professional, que tampoc s'escurcen, de moment), l'oportunitat que està aprofitant la tècnica del Pardinyes és un pas endavant més en la tasca d'anar trencant tots els sostres de vidre que quedin encara en la societat.

(Notícia publicada al diari La Mañana)

Temps mort: La lleva Gasol

Vint anys no són res. Una espurna de vida, suggeria l’immortal Carlos Gardel. Una espurna brillant i perpètua hagués estat el llegat de Pau Gasol (6-7-1980) si hagués decidit retirar-se. Però no. L’estrella de Sant Boi volia gaudir del seu ‘Last dance’ particular. Més de dos anys després de jugar el seu darrer partit el pivot decideix deixar l’NBA i tornar a casa, al Barça, el club on es va formar i que el va catapultar a l’olimp del bàsquet en un salt d’Europa als Estats Units que la seva generació va convertir de testimonial a significatiu. Potser per compartir anyada, sempre he vist Pau com un referent i desitjo que li vagi bé. Una bona promoció, la de 1980. Del retorn de Pau Gasol al Palau m’ha sorprès que ni tan sols un mite com ell hagi pogut escapar de la batussa política. El jugador es va descuidar d’anunciar el seu primer partit de blaugrana a twitter en català a més d’en castellà i en anglès. Hores més tard, en haver aparegut les crítiques pròpies dels temps de pell fina i poca tolerància que vivim, va afegir la piulada en la llengua de Ramon Llull. Jo trio mirar Pau Gasol amb ulls despolititzats. La seva trajectòria m’ensenya que siguin quines siguin les seves idees, no és un home intolerant ni de pell fina. Em quedo amb l’esperit de superació que demostra acceptant el repte del Barça amb 40 anys. Així puc dir que no sóc un quarenton, sino que tinc l’edat de Pau Gasol.

 

DESGARROS COTIDIANOS (Microrrelato)

Habría sido insufrible ver a ese pedazo de cachas haciéndole el boca a boca. Por eso, fue un alivio para el periodista, tras pensarlo, presenciar como el entrenador llegaba el primero para auxiliar a la tenista por la lipotimia. El técnico, un exjugador cincuentón, controló la situación mientras el fornido de seguridad se retiraba, mirándole con cierta admiración. Ella se recuperó, aunque perdió el partido. Habría sido insufrible ver a ese pedazo de cachas haciéndole el boca a boca, había pensado; pero fue desgarrador sorprenderle, por la noche, comiéndole los labios al héroe cincuentón, en una mesa reservada del restaurante contiguo al hotel.

(Cambio de tercio con unos microcuentos hasta la próxima crítica... os comparto este en el blog y dejo el resto de la serie en mi Patreon, ya sabéis, solo pido un café a cambio...)