Delorez Florence Griffith-Joyner: Flo Jo

Avui, en aquest repàs per la trajectòria de les grans esportistes de la història tornem a mirar cap als anys 80 del segle passat per recuperar el nom de l'atleta nord-americana Delorez Florence Griffith-Joyner, més coneguda com a Flo-Jo. Nascuda a Los Ángeles, Califòrnia, el 21 de desembre de 1959, va ser una especialista en proves de velocitat i, entre les seves fites, brillen amb llum pròpia les tres medalles d'or i una de plata que es va penjar en els Jocs Olímpics de Seúl de l'any 1988. Gairebé tres dècades després els seus records de 100M en 10.49 segons y 21.34 en 200 metres llisos, romanen imbatibles. La història en color de rosa ens parla d'una atleta que havia obtingut resultats modestos i que, quan ja pensava més en els seus negocis paral•lels que en els entrenaments, va rebre un nou impuls i va ressorgir com una au fénix, cambiada físicament i pulveritzant registres per convertir-se en una figura icònica. Flo-Jo no només va destacar per la seva velocitat explosiva, sinó també pel seu estil inconfusible. El seu audaç sentit de la moda i les seves cridaneres ungles llargues, que la van convertir en una referència de la moda i una inspiració per a generacions futures d'atletes. Alguna cosa de Flo-Jo hi ha en les referents actuals. Si mirem a l'atletisme espanyol, en noms com Anna Peleteiro. I si mirem a casa nostra, atletes com Berta Segura. La cara B del conte ens parla de les sospites constants de dopatge que apareixien sempre al costat de les seves portentoses actuacions. Griffith es va retirar tot just després d'assolir la glòria olímpica l'any 1988. Casualment, va fer l'anunci una setmana després que es fes públic un canvi de normativa segons el qual les proves antidopatge passaven a ser a l'atzar fora de la competició el 1989. Ja fora del focus, la seva sobtada mort el 1998, amb només 38 anys, va reactivar la polèmica sobre si un suposat abús d'asteroides havia tingut alguna cosa a veure. Oficialment, Flo Jo va morir per asfíxia durant una convulsió severa per epilèpsia. Segons la seva família, Florence patia convulsions des del 1990 per una malaltia congènita. Segons l'oficina del Sheriff d'Orange County, l'única medicació que es va trobar en el seu organisme en el moment de la seva mort van ser dosis mínimes de medicaments comuns. Flo Jo es va retirar sense haver donat mai positiu i tots els seus records es mantenen en vigor.

Alexia Putellas: 'Labor omnia vincit improbus'

Alexia Putellas (FCB)

Alexia: L'estrella que mai va somiar amb ser futbolista

(Col·laboració amb UA-1 Lleida Ràdio)

Labor Omnia Vincit i Alea iacta est. Aquests dos coneguts llatinismes tenen una altra cosa en comú a banda de ser locucions clàssiques esdevingudes refranys de la nostra cultura: están tatuats sobre la pell d’Alexia Putellas, la millor futbolista del món.

La primera es tradueix com “el treball ho venç tot”. Conduir la seva carrera esportiva sota aquest lema li va permetre, potser sense premeditació, estar preparada quan, de cop i volta, el món va decidir posar el focus en el futbol practicat per les dones. Dues pilotes d’or consecutives i la munió de títols guanyants amb el Barça van ser el resultat. L’estatus d’icona mundial arriba amb la contrapartida que cal tindre les espatlles prou fortes com per a suportar-lo, però Alèxia estava preparada. Estava preparada perque en el seu cap el treball ho venç tot i ella ha seguit tractant la seva professió amb el mateix respecte ara que ocupa portades, omple hores d’informatius i protagonitza documentals, que quan els resultats dels seus equips amb prou feines mereixien breus en les pàgines dels diaris. Sens dubte, estava preparada.

Alea iacta est. “Si el destí té escrit per a mí que no torni a jugar a futbol, me n’aniré en pau”. La jugadora de Mollet del Vallès, nascuda el 1994, pensava això poc després de trencar-se els lligaments encreuats del genoll. Hi ha coses que potser ja están escrites però, com deiem, el treball dur pot amb tot. Ha de poder amb tot. És la darrera esperança. “De petita no somiava amb ser futbolista perquè no existia això”, confessa la referent actual, ja convertida en estrella. Destí o treball dur? Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Tampoc em vull oblidar de totes les Alexies de les nostres terres de Ponent que porten anys picant pedra amb la única pretensió de gaudir del seu esport.

Ad maiora. És un tercer llatinisme que la migcampista blaugrana i de la selecció espanyola porta escrit al cos. Significa, cap a coses grans. El futbol no para i Alexia tindrà al Mundial d’Austràlia i Nova Zelanda l’oportunitat d’impacte internacional que la lesió li va negar en la darrera Eurocopa. La crack blaugrana, juntament amb les seves companyes i rivals, van formar part de l’històric récord de 91.553 persones en el partit de Champions contra el Madrid al Camp Nou. Qui sap si Alexia sortirà campiona del món amb Espanya? O si aconseguirà, com a punta de llança de la seva generació, una igualtat efectiva i total amb els homes. El que sí sabem és que avui en dia moltes nenes se’n van a dormir somiant que algún dia voldrien ser com Alexia Putellas. Una Alexia Putellas que quan era nena i se n’anava a dormir, no tenia referents amb els que somiar. Les nenes poden somiar avui en arribar a ser com Alexia Putellas i això, ni tan sols implica que sigui jugant a futbol. Em costa pensar en alguna cosa més gran cap a la qual Alexia Putellas pugui anar.

The Legend of Zelda: El Éxito Asegurado de una Épica Aventura en la Gran Pantalla

 

Foto: Nintendo

Desde su debut en 1986, "The Legend of Zelda" se ha convertido en una de las franquicias de videojuegos más queridas y exitosas de todos los tiempos. Con su cautivadora narrativa, personajes carismáticos y vastos mundos por explorar, no es sorprendente que los fanáticos se hayan preguntado durante mucho tiempo si esta increíble saga podría trasladarse con éxito al cine. Los rumores sobre una película de Zelda que estaría supuestamente en desarrollo se intensificaron a raíz del exitoso estreno del film de animación de Super Mario, otro de los personajes mundialmente conocidos de la 'Gran N'. En este artículo, exploraremos tres razones por las cuales una adaptación cinematográfica de "The Legend of Zelda" sería un rotundo éxito.

1.      1.- Un Universo Rico y Mágico: "The Legend of Zelda" cuenta con un universo inmersivo lleno de magia, misterio y aventura. Desde los vastos campos de Hyrule hasta los oscuros y peligrosos calabozos, este mundo ofrece un telón de fondo visualmente impresionante y repleto de criaturas míticas y paisajes pintorescos. La adaptación cinematográfica permitiría a los espectadores sumergirse en este universo de una manera completamente nueva, brindando la oportunidad de explorar sus rincones más profundos y llevar la magia de Hyrule a la gran pantalla.

2.2.- Un Héroe Legendario: Link, el protagonista de la serie, es un personaje icónico y valiente que ha cautivado a los jugadores durante décadas. Su historia de valor, sacrificio y determinación resonaría fuertemente en la pantalla grande. Al adaptar "The Legend of Zelda" al cine, se presentaría la oportunidad de dar vida a Link de una manera más personal y emocional. Los espectadores podrían seguir su viaje épico, sentir su lucha contra el mal y experimentar su crecimiento como héroe. Esto sería un deleite para los fanáticos leales y, al mismo tiempo, atraería a nuevas audiencias que aún no han tenido la oportunidad de explorar este fantástico mundo. La gran pregunta es si funcionaría en la gran pantalla un héroe mudo, como es Link en los videojuegos. La respuesta más lógica es que no, como mínimo durante todo el metraje, así que lo más probable es que uno más de los alicientes de esta adaptación cinematográfica fuera escuchar la voz del hyliano de la túnica verde por primera vez.

3. 3.- Narrativa y Emoción: Las historias de "The Legend of Zelda" están llenas de elementos narrativos cautivadores y emocionales. Desde la búsqueda de la Princesa Zelda hasta la lucha contra el malvado Ganondorf, estos relatos tienen el potencial de generar una gran cantidad de emoción en la pantalla grande. La adaptación cinematográfica permitiría expandir y profundizar aún más en estas historias, creando momentos memorables y conectando emocionalmente con los espectadores. Además, las sagas de "The Legend of Zelda" ofrecen una gran variedad de géneros, desde la fantasía épica hasta el drama, la comedia y el romance, lo que proporciona una base sólida para una experiencia cinematográfica rica y diversa.

    "The Legend of Zelda" es una franquicia que ha dejado                         huella en el mundo de los videojuegos, y su potencial                         para una exitosa adaptación cinematográfica es innegable.                Con su universo mágico, personajes inolvidables y                                 narrativas emocionantes, la saga tiene todo lo necesario                         para cautivar a las audiencias en la gran pantalla.                                 (Este artículo ha sido creado con ayuda de la inteligencia artificial Chat GPT).

Pistes en igualtat

 Hola bon dia, aprofitant aquests dies de vacances us deixo una lectura més d'estiu actualitzant el blog amb un dels darrers reportatges que he publicat al diari LA MAÑANA

Bon estiu!

Les (meves) 3 raons per veure ‘Creation Stories’ i una per deixar-la de banda

 

Una història al·lucinògena a través de 30 anys de cultura alternativa i de tota mena d'excessos

1.               Surt Oasis, no pot fallar:

Cinc anys després del documental Supersonic arriba als cinemes la plasmació en pantalla gran dels històrics dos concerts de la banda de rock alternatiu britànic Oasis a Knebworth l’any 1996 davant 250.000 persones.

 

Oasis mereix molts capítols a part, però darrere del peculiar èxit de la banda dels germans Gallagher s’amaga una altra història tal vegada més fascinant. Una història que s’explica amb un nom. El nom d’Alan McGee. O el que és el mateix. El nom de Creation.

 

Per descobrir aquesta història existeix des del passat mes de març del 2021 una porta d’accés que, a més, funciona com a delirant entreteniment. Es tracta de la pel·lícula Creation Stories.

La vida d'Alan McGee és digna de ser coneguda

2.- La resta d’històries que no tenen res a veure amb Oasis.

Però si els rockers de Manchester no son sant de la vostra devoció, tranquils, aquesta no és una pel·lícula sobre Oasis. Darrere de la discogràfica Creation hi ha molta més història que descobrir.

 

El director Nick Moran recull l’autobiografia d’aquest personatge inqualificable que és Alan McGee a través del qual repassem el naixement, creixement i implosió de la cultura pop i com passa de l’underground més absolut dels anys 70 i 80 al domini del mainstream als anys 90. No és casualitat que la discogràfica quebrés el 1999 i McGee l'hagués de malvendre a Sony per 30 milions de dolars. Possiblement la millor mala venda de la història de la indústria musical.

 

La llista de bandes que engreixen el mite de Creation Records inclou propostes com My Bloody Valentine, The Jesus and Mary Chain, Primal Scream, SuperFurry Animals o Saint Etienne. Però també Heavy Stereo, Teenage Fanclub o Ride.

 

Els tentacles de Creation Records son profunds i arriben a entroncar fins a l’acid house. La famosa careta groga somrient, la primera emoticona? està emparentada amb la manera que Creation va treure de l’obscurantisme de la mítica Hacienda la nova moda musical electrònica que venia dels Estats Units i la va acostar al gran públic.

Creation va donar forma a la cultura pop britànica de finals del segle passat

3.- La vibració Trainspoting

Tots aquests successos es narren en una sèrie d’episodis trepidants que portaran McGee, amb evidents demostracions del surrealisme i les casualitats de la vida, de cambres de bany infectes de clubs londinencs on la ferum de pixum s’entrellaça amb les ratlles de cocaïna, al número 10 de Downing Street. La producció és la mateixa que la icònica Trainspoting i hi ha una vibració que prové d’aquest clàssic en aquest testimoni audiovisual que, com tot bon biopic, barreja la fabulació amb els fets fefaents, que ascendeixen així a la categoría de mítics.  Idiosincràsia pura de què és el Regne Unit i com tota la seva grandesa reposa en un fangar de misèries de la mateixa magnitud.

Malgrat que la matèria primera és or, com a biopic Creation Stories no és un gran treball. Li manca profunditat i perspectiva per explorar totes les arestes de cada època en la qual s'endinsa. El metratge tampoc fa justícia a la fenomenal banda sonora de la que disposa. Així que o us apropeu sense l'expectativa d'endinsar-vos en profunditat en els temps que es narren, com si estiguéssiu allí, o la deixeu de banda. La pel·lícula es mira més com un 'collage', com un auca que va entrellaçant situacions, que com una fidel representació històrica dels ambients i dels personatges que poblaven els carrers aleshores. En cert sentit és una oportunitat fallida. En això s'assembla als artistes i empresaris que representa.

Mira-la abans o després d'escoltar God Save the Queen (Sex Pistols); Loaded (Primal Scream)i Rock'n'roll Star (Oasis).

Per ampliar: 

Creation Stories: Riots, Raves and Running A Label (https://www.goodreads.com/book/show/18880733-creation-stories)

Upside Down, the Creation story: https://elpais.com/diario/2010/10/22/tentaciones/1287771776_850215.html#?rel=mas

Abans que Creation va estar Factory, però aquesta és una altra història. Si hi ha molta curiositat, cal visitar 24 hour party people.

The Falcon and The Winter Soldier VS. Wandavision ¿Quina sèrie de l'univers Marvel (UCM) és millor? ¡Hi ha guanyadora!

Marvel Studios / Wanda i el Falcó

 

Loki entrarà a les nostres vides el proper 9 de juny després de l'avançament de l'estrena i ho farà com un huracà refrescant que ens posarà potes en l'aire. El Déu asgardià de l'engany, germà de Thor, remourà els fonaments de l'univers Marvel. A mode de Doctor Who entremaliat, promet disbauxa infinita navegant per l'embolic de les línies temporals.

Abans, però, hem gaudit de dos bons preludis amb les aventures de Wandavision y The Falcon and The Winter Soldier. Un cop visionades les dos primeres propostes en el format sèrie tant de moda actualment de la fase quatre de la nissaga de Marvel Studios, la pregunta sorgeix de forma inevitable. ¿Quina ha estat millor? Jo tinc una guanyadora i donaré alguns arguments per sostenir la meva apreciació, però, abans, capbussem-nos en les impressions generals del públic.

Els dos productes han estat el fenomen audiovisual de l'entrada del 2021. Un any que, de moment, està resultant igual o més dur que 2020, però això son figues d'un altre paner. Entreteniments com els que ofereix Marvel ens permeten ajornar per uns minuts l'obligatorietat d'afrontar les dificultats del dia a dia.

Segons la mateixa Disney, el Falcó i el Soldat d'hivern ha estat l'estrena més vista d'una sèrie a la plataforma Disney+. Ha superat, per tant, a Wandavision i també a The Mandalorian, el també exitós spin-off de Star Wars.

Marvel Studios / El US Agent ha estat sorprenent

Els fans han reaccionat bé al final, atenent als sacralitzats (en excés?) comentaris a les xarxes socials, en contra del que va passar amb Wandavision, que va suscitar més divisió d'opinions.

Twitter / The Falcon ha agradat el 'fanbase'

Sense ànim d'anar a la contra, el meu veredicte és que és millor Wandavision

De debò? Estàs segur? Tota aquesta història de les paròdies de les sit-com clàssiques t'ha convençut? No t'importa que traeixi els trets d'identitat de Marvel?

Un moment, un moment. No ens envalem. Intento explicar-me.

Wandavision m'ha semblat una sèrie més agosarada (dins el marc que pot arriscar una factoria mainstream com Marvel). Tot i que algunes promeses que apuntava no s'han resolt com els seguidors s'havien figurat, opino que Wandavision ha generat més debat i ha animat més teories esbojarrades, que és un dels entreteniments de les sèries de superherois. Trair no traeix. Més aviat al contrari. Marvel s'ha caracteritzat per ser l'editorial que explorava narratives alternatives i deformava els enfocs dels seus personatges.

Quan miro en format audiovisual històries procedents del món de la vinyeta sempre penso com de semblant a llegir un còmic en moviment és el que estic mirant. I de còmics n'hi ha de molts gèneres, tants com a les novel·les. En el cas que ens ocupa Wandavision s'assembla més a un còmic que The Falcon and The Winter Soldier, que és més una sèrie thriller d'acció els personatges de la qual resulta que són herois de còmic. És una diferència subtil, pero es deixa notar.

The Falcon és, això sí, un gaudi per als sentits. Escenes espectaculars, molt de pressupost, coreografies d'acció carregades d'adrenalina i vestits espectaculars, amb permís del look final de la bruixa escarlata. Imperdible.

Les interpretacions també m'han semblat més interessants a Wandavision. Tant Olsen amb Wanda, com Vision (Paul Bettany). Vision, un personatge complex i l'adaptació del qual significa tot un repte que Bettany supera, fins i tot dotant-lo de varietat de registres. També destaquen la resta de secundaris i secundàries, amb menció especial per a Kat Dennings (deliciosa) i Kathryn Hann (evitem l'spoiler en aquest punt, per si de cas). En el cas de The Falcon les actuacions tenen un regust familiar de cosa vista; correctes, però més convencionals, fins i tot la del malvat baró. Tot i així, destaca el descobriment de l'US Agent, un personatge que espero prengui rellevància en properes entregues i a qui instantàniament imagino creuant-se amb Frank Castle (The Punisher) per endinsar-se en alguna trama obscura.

Marvel Studios / Els dissenys son espectaculars

I tot i que el final de Wandavision no va ser tan èpic, va deixar, de nou, més portes obertes de cara a un futur que esperem que sí arribi a les expectatives del que promet amb la descarrega de pel·lícules als cinemes i la resta de sèries que ens queden per veure...

... Loki, aquí t'esperem, amb els braços oberts...

Marvel Studios / El Déu més entremaliat

Per a més continguts, només per a tu: https://www.patreon.com/debachiller?fan_landing=true

Trencant el sostre de vidre, també a les banquetes

Des que l'entrenadora Carla Estopà es va posar al front del primer equip femení del CF Pardinyes, que milita a la Primera Nacional, l'equip ha agafat velocitat de creuer i, malgrat totes les dificultats de jugar en un camp amb una gespa artificial antiga, que s'ha de canviar i que està provocant lesions de gravetat, les futbolistes mostres il·lusions renovades sobre el terreny de joc en cada partit. Estopà és encara una de les poques primeres entrenadores d'un primer equip fins i tot dins el mateix futbol femení, ja no cal dir-ho en el masculí. Malgrat tot (i malgrat les diferències salarials en l'esport professional, que tampoc s'escurcen, de moment), l'oportunitat que està aprofitant la tècnica del Pardinyes és un pas endavant més en la tasca d'anar trencant tots els sostres de vidre que quedin encara en la societat.

(Notícia publicada al diari La Mañana)

Temps mort: La lleva Gasol

Vint anys no són res. Una espurna de vida, suggeria l’immortal Carlos Gardel. Una espurna brillant i perpètua hagués estat el llegat de Pau Gasol (6-7-1980) si hagués decidit retirar-se. Però no. L’estrella de Sant Boi volia gaudir del seu ‘Last dance’ particular. Més de dos anys després de jugar el seu darrer partit el pivot decideix deixar l’NBA i tornar a casa, al Barça, el club on es va formar i que el va catapultar a l’olimp del bàsquet en un salt d’Europa als Estats Units que la seva generació va convertir de testimonial a significatiu. Potser per compartir anyada, sempre he vist Pau com un referent i desitjo que li vagi bé. Una bona promoció, la de 1980. Del retorn de Pau Gasol al Palau m’ha sorprès que ni tan sols un mite com ell hagi pogut escapar de la batussa política. El jugador es va descuidar d’anunciar el seu primer partit de blaugrana a twitter en català a més d’en castellà i en anglès. Hores més tard, en haver aparegut les crítiques pròpies dels temps de pell fina i poca tolerància que vivim, va afegir la piulada en la llengua de Ramon Llull. Jo trio mirar Pau Gasol amb ulls despolititzats. La seva trajectòria m’ensenya que siguin quines siguin les seves idees, no és un home intolerant ni de pell fina. Em quedo amb l’esperit de superació que demostra acceptant el repte del Barça amb 40 anys. Així puc dir que no sóc un quarenton, sino que tinc l’edat de Pau Gasol.

 

DESGARROS COTIDIANOS (Microrrelato)

Habría sido insufrible ver a ese pedazo de cachas haciéndole el boca a boca. Por eso, fue un alivio para el periodista, tras pensarlo, presenciar como el entrenador llegaba el primero para auxiliar a la tenista por la lipotimia. El técnico, un exjugador cincuentón, controló la situación mientras el fornido de seguridad se retiraba, mirándole con cierta admiración. Ella se recuperó, aunque perdió el partido. Habría sido insufrible ver a ese pedazo de cachas haciéndole el boca a boca, había pensado; pero fue desgarrador sorprenderle, por la noche, comiéndole los labios al héroe cincuentón, en una mesa reservada del restaurante contiguo al hotel.

(Cambio de tercio con unos microcuentos hasta la próxima crítica... os comparto este en el blog y dejo el resto de la serie en mi Patreon, ya sabéis, solo pido un café a cambio...)

LA (MEVA) SENTÈNCIA DELS 6 PRIMERS EPISODIS DE 'WANDAVISION' (REVIEW AMB SPOILERS)

Tot sembla abocat a una lluita matrimonial (Disney+)

EL MULTIVERS ESTÀ AQUÍ:

És la meva teoria. I desitjo fervorosament encertar-la. Wandavision posa les bases del multivers Marvel dels còmics a la pantalla, la qual cosa significa que tot és possible i que ens podem preparar per veure coses molt bizarres.

El retorn al primer pla de l'actual·litat de l'entreteniment de l'univers Marvel Studios que lidera entre bambolines Kevin Feige ha estat diferent a com s'esperava. Estic al team a favor. Wandavision, la sèrie que marca la nova fase de les aventures dels superherois imaginats per Stan Lee i els seus col.laboradors i que aireja la plataforma d'streaming Disney+ està lluny, de moment, de ser una borratxera d'acció i efectes especials. La bruixa escarlata i l'andròide amb dubtes existencialistes aterren a les nostres llars com un xiuxiueig. El trailer del Falcó i Winter Soldier promet tota aquesta acció en una sèrie amb aspecte de Miami Vice del segle XXI. Tornant a la mutant i al robot, els seus cinc primers capítols deixen entreveure també que darrere de la suavitat i la bonhomia de les primeres situacions que se'ns presenten, com si fos un bon episodi de Black Mirror, s'amaguen raons obscures i s'albiren resolucions corprenedores i èpiques.

Elisabeth Olsen (Disney+)

SENSE HISTÒRIA D'ORIGEN:

El gran punt a favor és que ens estalviem les històries d'origen. Una bona història d'origen és potent, acostuma a contindre molt de sentiment i sol aconseguir obrir el gènere a públics amplis perquè el relat humà del personatge passa per davant dels elements fantàstics i dilueix el rebuig que aquests puguin generar. El problema és que l'èxit del gènere en els darrers anys ens ha saturat d'històries d'origen. El format sèrie presuposa que el públic estarà ja disposat a entrar en el joc i prescindeix de l'origen. Un encert.

ENTRAR EN EL JOC:

Wandavision és una sèrie que requereix entrar en el joc. És una aposta arriscada, sobre tot per part de la guionista Jac Schaeffer perquè no seria el primer cop que un plantejament intrigant s'embolica tant que la resolució no té cap mena de sentit (que li preguntin als fans de Lost, o als de Los Serrano, en un altre registre). El que se'ns ha suggerit fins ara és que Bruixa Escarlata (Elizabeth Olsen), dolguda per la mort del seu marit (Visión, interpretat per Paul Bettany) ha robat el cadàver, l'ha reviscut, i ha segrestat un poble sencer mitjançant els seus poders telequinètics per viure una vida de color de rosa que es manifesta reproduint escenes a l'estil de les sitcom clàssiques d'Estats Units. Ara bé, les preguntes obertes després de sis capítols son moltes més que les respostes aportades. ¿Realment és Wanda qui està al control? ¿Per a qui és realment l'emissió que intercepta SWORD? ¿Quants dels suposats veïns sota control del poble coneixen la situació i estan fingint? Sis capítols han servit per generar molt debat. L'audiència no ha quedat indiferent i malgrat que mai pot quedar tothom content hi ha més intriga per què passarà que crítica per la manca d'acció de la sèrie, que estic segur que arribarà.

QUICKSILVER:

El gran cop d'efecte estava reservat pel darrer tram del cinquè capítol. Wanda obre la porta de casa seva i es troba amb un noi que no reconeix i que diu ser el seu germà Quicksilver. El gir, però, va més enllà. I és que el personatge de Pietro Maximoff l'interpreta Evan Peters, l'actor que l'encarnava a les pel·lícules d'X-men de la FOX, en detriment d'Aron Taylor-Johnson, que ho feia dins de l'UCM a 'Avengers: Age of Ultron'. Això és fruit que Disney va comprar els drets dels mutants a la FOX i ara poden fer el que vulguin. Lamentant que Johnson s'hagi pogut quedar sense feina, artísticament estic a favor. Peters ja va ser dels actors que més em van agradar a l'univers mutant. L'escena de Quicksilver és una de les més recordades i veurem si poden repetir quelcom semblant en la minisèria. Per cert, que per als boomers com jo Quicksilver sempre serà Mercuri.

Evan Peters com a Quicksilver (Disney+)

El moll de l'os està en la porta que deixa oberta aquesta aparició a tot tipus d'especulacions. La més potent la que indica que Quicksilver ha vingut directament des de l'univers X-Men (FOX). És a dir, és un altre Pietro. No és el que va morir en l'univers Marvel. És el pietro que es va unir als X-Men allí, i que aquí és mort. Per tant, els poders de Wanda o de qui estigui control·lant l'emissió, o tots dos combinats, han obert una porta dimensional per on poden passar d'alguna forma els personatges. A partir d'ara, qualsevol creuament és possible.

Que el Pietro de Wandavision és Quicksilver ho mostra el sisè capítol. Té els poders de velocitat i també els té un dels fills de Wanda. Que és mort també ho descobreix en una impactatnt imatge similar a la que ja hem vist de Visión mort. L'ambient Black Mirror, barrejat amb El Show de Truman i Expedient-X impregna ja tota la sèrie i ja ha aconseguit deixar-nos desitjosos de quina serà la resolució de tot plegat. Especial menció a l'easter egg del uniformes clàssics dels herois. Fan service imprescindible.

La Bruixa Escarlata autèntica (Disney+)

Però la gran pregunta és... per a quí emet Wanda? Aquí hi caben moltes teories, des de Mefisto (el diable), fins de Beyonder (El totpoderós), fins a Doom, Kang, la llista pot ser llarga. Sí queda clar que Wanda no control·la del tot el que passa i que no sap com va començar tot. Està control·lada ella mateixa per una entitat superior?

Sí està clar que no vol perdre Visión sota cap concepte, així que quan el seu marit ha près consciència de l'engany i ha intentat marxar, cosa que no pot fer, i comença com a consequència a re-morir, Wanda amplia el radi d'acció del seu control mental per evitar-ho. El resultat és que més persones han quedat atrapades a dins de la cúpula de la falsa fel·licitat, entre elles The girl on the chair un altre dels grans personatges de l'UCM i feliçment recuperat per a questa sèrie.

I tots amb hype per veure el setè capítol. Wandavision és dels productes Marvel fins al moment que millor captura la sensació de llegir un còmic a través de la pantalla, cosa que no totes les pel·lícules de cinema (de fet, son les menys) aconsegueix. És un sentiment molt gratificant.

Respecte al multivers crec que la sèrie hi aprofundirà poc, serà una picada d'ull, però molt significativa i que marcarà el futur d'aquest enorme gegant de l'entreteniment per a les futures trames en qualsevol format.

Què penseu? Per a qui emet Wanda? Com s'ha obert la porta amb l'univers X-Men? Veurem més personatges mutants? Tornarà també l'altre Quicksilver? Vindrà Magneto a reclamar la seva filla? Avengers, Assemble!

El Quicksilver que, de moment, no veiem a Wandavision (UCM)

 

De la Segarra al Mundial

(...A l'espera de noves crítiques de sèries, pel·lícules i videojocs 'frikis' us deixo un dels darrers treballs en l'àmbit esportiu, aquesta vegada sobre el món del motociclisme...) 

Sergio Castro: "El motocross tiene poca repercusión pero he conseguido trabajar de lo que me gusta"

En Cervera llueve gasolina. Es un cántico que han hecho popular los hermanos Márquez para celebrar sus triunfos en la capital de la Segarra, pero la realidad también lo secunda por la afición que existe en la zona por el mundo del motor. Un ejemplo de ello es la actividad del piloto Sergio Castro. Afincado en Sant Pere dels Arquells, gestiona dos circuitos junto a su equipo y ya tiene configurado su nuevo equipo de motocross con el que intentará dar el salto a la gira europea del Mundial y cuya imagen definitiva se hará oficial en los próximos días.

Bajo el nombre de Team Castro MX, el joven piloto de 25 años Sergio Castro, que acumula 11 títulos de Catalunya, dos terceros puestos en el Campeonato de España y un Campeonato de España de las Autonomías 2019, aspira a dar el salto al Mundial. Los resultados le avalan, ya que en categoría MX1 Elite, ya sabe lo que es finalizar en el Top 5, con algún cuarto puesto y una manga ganada en su primera temporada.

"Con tres años ya daba saltos con la moto", explica Castro, que lleva 12 años afincado en Cervera y tres en Sant Pere dels Arquells una vez dejó su Barcelona natal. Castro ha contado siempre con el apoyo familiar y especialmente con el de su padre Antero Castro para cimentarse una sólida trayectoria. "Ahora estoy consiguiendo vivir de las motos, pero la disciplina del motocross tiene muy poca repercusión comparada con la velocidad u otros deportes en España, así que hemos tenido que hacer de todo; hasta una tienda online", explica Castro. Actualmente gestiona dos circuitos, el Sant Pere MX Park, "con el que la gente está muy contenta" y otro en Sant Antolí (Ribera d'Ondara). En ellos impulsa una escuela con entre 15 y 20 aprendices entre niños y niñas, para un total de más de 30 contando también a los mayores. También da servicio a particulares y veteranos. Entre los pupilos se encuentran seis chicas, una de las cuales, Aida Calero, compite con el equipo de féminas. Su escuela fue pionera en aplicar iluminación al circuito para facilitar al máximo la compaginación de los entrenamientos con los estudios en los pilotos más jóvenes, que gracias a los focos pueden rodar por la tarde-noche, como una actividad extraescolar más. De este modo, sus pupilos también van obteniendo resultados destacados en competición.

"El objetivo es disputar alguna carrera de la próxima gira europea, ya que por nivel tenemos el exigido; cada prueba suele tener unos 20 pilotos y lo verdaderamente difícil es hacerse con una plaza, pero cualquier prueba del Mundial te sirve para mejorar más de lo que harías en dos años de entrenamiento", asegura Castro.

De momento, Sergio Castro ha decidido aliarse con Nil Bussot, un corredor que puede incluso disputarle los resultados, con el que esperan que el Team Castro luche por el Top 5 Nacional. "Ha chocado en el mundillo que fiche a un corredor que normalmente sería uno de tus rivales, pero creo que de esta forma los dos pilotos creceremos juntos", explica Castro. Con más de 27.000 seguidores en las redes sociales, también ha abierto las puertas de sus circuitos varias veces a los referentes del motociclismo en las tierras de Lleida, los hermanos Márquez. "Nos llevamos bien y a Álex y Marc les gusta rodar aquí, de su mano han llegado otros pilotos de velocidad a interesarse por el mundo del motocross, ya que les sirve para entrenar". Otros pilotos como Maverick Viñales, Àlex Rins o Albert Arenas también han pasado por sus instalaciones. "Si desde el motocross aportamos algo a la velocidad pues mucho mejor", destaca Castro.

Los dos pilotos ya están preparando las inminentes competiciones. El principal escollo, como no, es económico. Castro cuenta con el apoyo de numerosos patrocinadores, siendo Kawasaki, el suministrador de las motos, el principal. Castro compite con una Kawasaki 450. El sueño del Mundial está a 50.000 euros de distancia y eso es por lo que va a luchar Sergio Castro junto con todo su equipo en los próximos meses.

Les (meves) 3 raons per enganxar-se a la sèrie 'Cobra Kai' i una per deixar-la de banda

(Dos temporades, tercera en camí...)

1: EL REPARTIMENT ORIGINAL:

“Posar cera, pulir cera”. Qui ens havia de dir a tota una legió de preadolescents cap a la meitat dels anys 80 que es podia arribar a cinturó negre de karate i impressionar tot el personal fent tasques de jardineria. Només calia el guiatge messiànic d'un venerable veterà de guerra immigrant japonès vivint mig d'incògnit al veinat al que t'acabes de mudar amb la mare soltera, ell amb càrrec de consciència per haver lluitat contra el seu poble natal a la Segona Guerra Mundial tot i estar convençut d'estar fent el correcte, i tot gràcies a que s'apiada de la teva fràgil estampa per donar-te les eines per fer-te valer per tu mateix i superar totes les pors i complexes. Fet. Karate Kid entrava així al cor te tota una generació i aquest mantra, posar cera, pulir cera, entrava per la porta gran al gran diccionari de frases fetes 'pop'.

L'ham de Cobra Kai, l'spin -off més popular del moment (amb permís de The Mandalorian) és, com ja és habitual darrerament, la nostàlgia. Molta canalla vam descobrir gràcies a la pel·lícula 'The Karate Kid' (John G. Avildsen, 1984) que no calia ser un portent físic per aprendre arts marcials. A més, aquestes podien esdevindre un camí per a superar les pròpies limitacions. Els gimnasos segur que en van notar l'efecte. Els aspirants a 'Daniel San' van proliferar. Si deixem de banda les qüestions de guió que hagin quedat desfassades (Daniel Larusso no deixa de ser a la pel·lícula el gripau que es transforma en príncep blau per rescatar la princesa) el cert és que la cinta dels anys 80 tenia la seva vessant inspiradora. ¿Què passaria, però, si miressim la història des del punt de vista de l'abusador? ¿Quines motivacions tenia Johnny Lawrence? ¿Com havia arribat a ser el buc insígnia del gimnàs dels macarres Cobra Kai? ¿Per quins camins el va portar la vida després de perdre davant del deixeble de l'entranyable i misteriós Senyor Miyagui? Aquesta és la història que ens explica la sèrie.

La curiositat de veure els actors Ralph Macchio i William Zabka encarnant de nou l'icònic Daniel Larusso i la seva nèmesi Johny Lawrence és un altre dels atractius clars d'aquesta ficció. El detall que siguin els actors originals atorga una credibilitat inicial a la continuitat que, d'entrada, et predisposa a mirar amb un somriure als llavis. Això, unit a una equilibrada utilització dels flashbacks i l'original plantejament de fer del perdedor el protagonista de la història, fa que en pocs minutos ja estem enganxats a la trama. La durada dels episodis, d'entre vint minuts i mitja hora, també encaixa amb la filosofia de la proposta i pot ser que et sorprenguis mirant més d'un capítol seguit en cada asseguda. Així que, si vols que et duri, dosifica una mica. També et trobaràs de sobte sense enyorar el Senyor Miyagi, el veritable personatge immortal d'aquesta nissaga. Tot i això, hi és present, cosa que s'agraeix i fa molta companyia.

2: EL SENTIT DE L'HUMOR:

L'autoparòdia constant és un dels segells de la sèrie. S'exageren els trets més distintius del caràcter dels personatges, sobre tot dels dos protagonistes. Daniel sempre amb un aire de superioritat moral. Johny masclista i missògin sense questionar-se si hi ha alternativa fins al ridícol. El gimnàs Cobra Kai reobert amb un exèrcit de figa-flors com a deixebles. Sempre hi haurà alguna escena que t'arrencarà un somriure en el marc d'un metratge orientat a l'entreteniment sense pretensions. Què més podem demanar?

3: EL RECONEIXEMENT POPULAR:

La sèrie, que originalment es va estrenar a 'youtube' fa uns dos anys (Youtube RED) és un bon exemple de com enfocar una seqüèl·la. Els personatges son coneguts i hi ha reflexes d'allò que ens va enamorar en el seu dia, però no es conforma amb jugar la carta nostàlgica i ens proposa una evolució que aporta frescor i convida a seguir els embolics que es generen. El pas del temps ha originat noves situacions i dificultats i hi ha originalitat en com es resolen. L'arribada de la sèrie a una gran plataforma l'ha catapultat i ha fet que es guanyi el reconeixement popular. Ha estat el públic qui li ha atorgat el seu favor i com hi ha fascinació en formar part d'un fenòmen quan esclata, et serà reconfortant retrobar-te amb una història d'aventures d'infància actualitzada al Segle XXI. Convida a fer volar coloms i preguntar-se quants personatges més podríem recuperar. Què se'n va fer dels Goonies? Segueixen casades les parelles de Friends? S'ha pogut jubilar feliçment l'equip-A, o encara el persegueix el pentàgon, o pitjor, van ser tancats a Guantánamo?

LA VIOLÈNCIA GRATUITA: 

Si sou dels que no acabeu d'entendre la tendència de la ficció nord-americana d'arreglar-ho tot a cops de bastó i, a més, us genera rebuig pel fet antieducatiu, passeu de llarg. Us sagnaran els ulls veient grups d'adolescens i persones adultes comportar-se de forma fidel al que s'esperaria d'aquesta mena de persones en la realitat, amb virtuts i defectes, fortaleses i febleses i, un fotograma i una absurda línea de diàleg després, arromangar-se i originar batusses memorables en els llocs més pintorescos, des del centre comercial, als passadissos de l'institut. Si no tolereu aquest codi (és clar, tractant-se d'una sèrie sobre karate semi-fantasiós de culte per a nerds què es podia esperar) no és el vostre producte.

LA CURIOSITAT: https://www.youtube.com/watch?v=aQw70uRbhPo&t=435s

VERSIÓ PODCAST: https://anchor.fm/rocknroll-tennis--telemac/episodes/Mis-3-razones-para-engancharse-a-la-serie-Cobra-Kai-y-una-para-pasar-de-largo-emer76 / 

SPOTIFY: https://open.spotify.com/episode/5FARN9APa2URQ83NeBn29T?si=5T9ze1P8R3W-KDxBzqSX5g

MÉS CONTINGUTS A PATREON: https://www.patreon.com/debachiller

Reportatge sobre el llegat d'un dels impulsors del piragüisme a Lleida

Avui comparteixo un reportatge publicat recentment al diari LA MAÑANA  de Lleida al voltant de la figura d'un dels impulsors del piragüisme a les terres de Ponent. El piragüisme es tracta d'un esport que al llarg dels anys ha anat aportant pàgines molt destacades de la pràctica esportiva lleidatana.

El legado de un impulsor del piragüismo

Josep Maria March Pampols fue campeón de España y el primer presidente de la Federació Catalana de la especialidad del remo

El pasado 20 de agosto de 2016 Saúl Craviotto daba su última palada en su prueba de K1 200 metros de los Juegos Río y se colgaba su cuarta medalla olímpica. A punto de cumplirse cuatro años de ese hito, y mientras el palista leridano se entrena para volver a aparecer el año que viene en Tokio y encumbrarse junto al mítico David Cal, es bueno adentrarse en el pasado para dar valor a los impulsores del piragüismo en Lleida con motivo del reciente fallecimiento de Josep Maria March Pampols, que durante muchos años fue una de las principales fuerzas motoras de este deporte en nuestras tierras.

Los dorados años 60 fueron tiempos de muchos despertares. Entre ellos, el deporte floreció con ímpetu y en Lleida el piragüismo fue tomando cada vez más altura aprovechando los incomparables parajes con los que cuenta la provincia para la práctica de esta disciplina y la unión que se instigó entre los diferentes amantes de este deporte.

Esta década se caracterizó por la unión de las voluntades de una generación de impulsores del deporte de la piragua que, siguiendo la estela de los anteriores pioneros, supieron cristalizar hitos como la fundación de la Federació Catalana de Piragüisme, que llegó años después de sus primeros éxitos, concretamente el día 13 de noviembre de 1982. De estas personas, el hombre que tuvo el honor de ser elegido como primer presidente de esa nueva entidad, Josep Maria March Pampols (16/5/1943), nos ha dejado recientemente tras una larga enfermedad. Con motivo de este hecho, es de justicia profundizar a través de estas páginas en el legado de un impulsor del piragüismo en Lleida, que también tuvo inquietudes en otras disciplinas, como el tenis de mesa, y sin el trabajo del cual, junto con el del resto de personas que lo acompañaron y a las que acompañó, no se entenderían los éxitos actuales de nuestro piragüismo y que de forma tan destacada representa una figura como el del cuatro veces medallista olímpico, Saúl Craviotto.

Josep Maria March Pampols, pastelero de profesión, tuvo también una presencia significativa en la federación leridana de piragüismo de la que fue el cuarto presidente, y en clubes como el Club Nàutic, del que fue cofundador o el club Huracanes, donde empezó y del que siempre defendió los colores. Los otros clubes destacados eran la Agrupación Deportiva Antorcha y el Sícoris Club, que con el paso de los años se ha convertido en un referente del piragüismo en Lleida.

Pero para saber más de las inquietudes del personaje podemos remitirnos a sus propias palabras. Y es que este diario ha tenido acceso a varios documentos que recogen la trayectoria de Josep Maria March Pampols, cedidos por la familia para elaborar este recordatorio con conocimiento de causa.

“Mi vida deportiva ha sido, después de la panadería y la familia, lo que ha monopolizado mis ratos de ocio”, escribía. “Empecé a los dieciséis o diecisiete años a practicar el piragüismo. Por aquel entonces hacía poco que se había formado la Federación Leridana de Piragüismo”, explica. En esa época coincidió con otros impulsores como Elíseo y Ramon Gairí o Rosendo Mesalles, entre otros. Así pasó horas imitando los movimientos de los referentes que tenían por delante aprendiendo las técnicas que luego haría en la embarcación.

éxitos deportivos

March cita en estos escritos a un gran rival, Joaquín Larroya (5 veces campeón de España en todas las modalidades de aguas tranquilas), pero pese a ello Josep Maria March obtuvo destacadas victorias con la piragua, con la que empezó a competir a los 18 años. March se alzó campeón de España de descenso en aguas bravas en 1965, año en el que también fue campeón de España de eslalon. En 1963 había sido elegido mejor piragüista de Catalunya  y obtuvo varios campeonatos catalanes también. En 1966 fue subcampeón de España de descenso y después regresó a la piragua como veterano a partir de 1985 consiguiendo también algunos buenos resultados. Así mismo, también tomó parte en algunos campeonatos de España de aguas tranquilas.

Con esta trayectoria deportiva es lógico pensar que March Pampols quisiera seguir ligado al piragüismo también desde labores organizativas. Presidió la federación leridana durante unos dos años y fue elegido primer presidente tras el acta de constitución de la Federació Catalana de Piragüisme en 1982. Estuvo en la presidencia de este organismo hasta 1986, año en el que dimitió por motivos profesionales y familiares, ya que quería dedicar más y mejor tiempo a los suyos después de una vida entregada al deporte. Fue nombrado presidente de honor. Fue un tiempo clave para aglutinar el deporte y dotarlo de las estructuras de las que se ha beneficiado la formación, por ejemplo en Sort, hasta nuestros días, y que permite tener una gran cantera.

Las inquietudes de Pampols fueron más allá del piragüismo. “Mi afición por el deporte empezó de muy joven y practiqué fútbol y patín”, escribe. También se implicó en la vida vecinal involucrándose en la primera asociación de vecinos de El Clot. Uno de estos deportes por los que se interesó fue el tenis de mesa. En esta disciplina, después de unos primeros escarceos, se sumergió con más profundidad a los 25 años. “No dudamos, junto con un grupo de amigos, de pasarnos hasta cuatro horas diariamente entrenando en el almacén contiguo a la panadería con una mesa que nos hizo un carpintero”, explica March Pampols en sus escritos. Como pasa en las buenas historias románticas, se pasó del almacén de la panadería a ganar varios campeonatos provinciales por equipos. La implicación con el tenis de mesa le llevó también a formar parte de la formación de la primera federación de Tenis de Mesa en Lleida, de la cual fue vicepresidente, contribuyendo a una tradición que llega hasta nuestros días. La familia recuerda todavía que un jugador japonés fue quien le enseñó sus secretos.

 

Les (meves) 3 raons per seguir el canal Chica Geek a Youtube

Qui ja conegui aquest canal potser veurà refermada alguna de les seves opinions i qui el descobreixi per primer cop de ben segur que trobarà contingut molt i molt aprofitable.

1.- Vocació divulgativa a un ritme suau: Al canal de Chica Geek no trobareu les darreres ultimíssimes novetats, per a això hi ha molta altra oferta i algún altre dia farem també una ressenya de canals més enfocats a això. Primer he volgut fixar-me en una proposta diferent i que s’adiu més a les meves necessitats com a usuàri. Si sou de les que i dels que us interessa la tecnología perquè és l’eina principal del món que ens envolta. Necessiteu dominar les accions bàsiques i estar alerta de les millores, però sense sentir la necessitat de tenir sempre el darrer i més modern dispositiu en el precís momento en el que surt al mercat, pels motius diversos i circumstàncies que cadascú tenim, aquest canal us farà sentir-vos informats i actualitzats d’una manera amena i sense fer-vos sentir ofegats per un ritme d’actualització que constant que tal vegada no és el vostre. El meu, per descomptat, no ho és. Així que aquest és un punt a favor de Chica Geek. Bé!

2.- Consells pràctics per al dia a dia: ¿Et preocupa com controlar l’ús que el teu fill o filla menor d’edat fa de Tik Tok? ¿Et preguntes com ho fan les teves amigues i amics per enviar emoticones personalitzades a través de whats up? L’enfoc del canal de Chica Geek (Elena Santos) és el vostre si esteu buscant respostes a preguntes com aquestes. Les primeres consultes a través de les quals vaig anar a petar amb Chica Geek van ser quan m’informava sobre e-books (encara no tinc cap dispositiu de tinta electrònica, curiosament) però aviat em vaig trovar consultant els seus vídeos sobre afegitons útils per al navegador Google Chrome o sobre els seus trucs bàsics per utilitzar millor youtube i sentir-te una mica més hàbil.

3.- Anàlisis i reviews: No és el punt fort del canal, però Chica Geek també analitza les darreres novetats de dispositius, així que també podrem estar al dia. De les seves anàlisis, el punt diferencial és, un cop més, que intentarà extreure aquells punts per a que pugueu sentir que esteu exprement al màxim l’aparell. Ara bé, no és la qüestió de la qual té més contingut, per tant, haurem de seguir navegant per trobar aquells canals que es centrin més en novetats i crítiques d’aquestes, i nosaltres en farem la nostra repassada. Mentre tant, ens fixarem en els tips de Chica Geek per descobrir alguna funcionalitat que havíem passat per alt de la polsera Xiaomi o dels 'airpods pro', encara que no siguem usuàris o usuàries d’aquests gadgets.

Les (meves) tres raons per enganxar-se a la sèrie The Mandalorian

L’allau de recomanacions és immens en aquests dies de confinament i pot resultar difícil destriar el gra de la palla. També és comú (com a mínim a mi em passa) trobar-se sobrepassat per totes les indicacions i les plataformes a través de les quals seguir cada proposta. Però entre tot aquest magma destaca una estrena senzilla de començar a seguir perquè la programa el canal Cuatro (Divendres 20, 22.00h) amb l’interès afegit que arriba abans en obert que a la plataforma de pagament corresponent. Es tracta de la sèrie The Mandalorian. Seguint l’enfoc que li he donat al blog des de fa un temps, us intento transmetre les (meves) tres raons per començar a veure (i enganxar-se) a THE MANDALORIAN.

                               1.- Què és The Mandalorian? : L’imperi galàctic acaba de caure. El jove Luke Skywalker, juntament amb la resistència rebel se n’ha sortit. L’emperador ha estat destronat i ha tornat l’equilibri a la Força. Aquí arrenquen els fets que narra The Mandalorian. Sí, és un producte d’Star Wars. Dono per fet que si sou seguidors o alguna vegada us han interessat les pel·lícules, tindreu curiositat. Però si sou dels que les darreres produccions relacionades amb la saga us han decepcionat, us encoratgo a atorgar-li una oportunitat, perquè m’atreveixo a apostar que us portarà a l'instant reminiscències de Rogue One, el metratge més digne de les modernes interpretacions de la clàssica saga galàctica, animant-vos a aprofundir-hi com faig en aquestes línies. De ben segur us reconciliarà amb aquest univers tan hipnotitzant i, ara ja, entranyable. Qui és aliè a Star Wars o res que tingui a veure amb la ciència ficció, que provi a asseure's sense prejudicis davant la pantalla, i a veure què passa. Us convido a que seguiu llegint...

                               2.- Un ‘western’ per a tots els gustos: És dels apunts més llegits a totes les crítiques, bàsicament perquè és veritat. The Mandalorian és un western (una de vaquers, que dèia jo -bé, una de vaqueros, realment XD-). Un personatge solitari, el mandalorià, pertanyent a la nissaga de caçadors de recompenses emparentada amb el mític Boba Fett, recorre una galàxia més aviat àrida i aspra, a on les fronteres legals han quedat difuminades i a on ha de superar diverses aventures primerament només per a sobreviure però a poc a poc encaminant-se cap a una redempció. No trobareu cap argument que no hagueu vist abans, però sí històries explicades amb classe que us mantindran en tensió fins a la catarsi final. El context de ciència ficció esdevé només un escenari on transcorren peripècies vertiginoses, i això és sinònim de bon entreteniment. Tens ganes de saber què passa en aquell univers concret, en aquell precís instant, tant se val si és un planeta a milions d’anys llum on es disparen escopetes làser o el Chicago dels anys 20 de Bonny&Clyde. Es dona la circumstància que, en aquest cas, l'escenari forma part d'una iconografia que ha trascendit les fronteres del cinema, el seu origen. Això requereix molta cura perquè l'audiència, especialment el públic fidel, és molt curosa amb les regles del joc establertes per al funcionament d'aquest món. Per sort el creador de The Mandalorian (Jon Favreau) se n'ha sortit en ser força respectuós. El to adult creïble s’agraeix molt després de l’empatx Disney friendly que acumulem a les retines.

                               3.- El regust ‘retro’: Sabeu que tota una generació hem començat a reivindicar els entreteniments de la nostra època, que són els fonaments de la bogeria tecnològica actual, que ha fet realitat les experiències que només somiàvem quan encaràvem l’adolescència. A The Mandalorian trobareu molt d’això. Tampoc sóc original quan dic que el regitzell de personatges que envolten Pedro Pascal, el Mandalorià, esdevé un embolcall excel·lent (amb una menció especial que segur que ja sabeu i si no, us animo a descobrir-la). Però és que en aquesta sèrie trobareu també molts ressons de sèries i pel·lícules mítiques dels 80 i els 90, des de MacGyver als Goonies, passant per ‘V’, el Cotxe fantàstic, l’Equip A, Kung-fu (com va apuntar una de les meves referències a internet) i moltes altres. Òbviament, també de les primeres tres immortals pel·lícules de George Lucas, els episodis IV, V i VI. Tothom qui tingui aquesta memòria visual acumulada s'entretindrà reconeixent influències i els capítols deixaran aquell bon regust de boca tan característic. Qui no, potser troben una porta d'entrada cap a totes aquelles sèries que ja triomfaven i s'escolaven en els cors de les nostres llars abans que les sèries fossin sèries.

PD: Quan pugueu, quedeu-vos a veure els crèdits.

Si us ha agradat seguiu el blog i compartiu ;)!!